Que la situació és excepcional ho sabem totes. Les que estem confinades a casa. Les que no ho estan perquè han d'anar a treballar i posar el cos a hospitals, establiments alimentaris i altres serveis essencials. Les que han hagut de tancar negocis. Les que no saben si la setmana vinent tindran feina. Les que ja s'han quedat sense feina. Les que no en tenien i saben que ara tampoc en trobaran. Les que no poden dormir pensant com pagaran el lloguer o la hipoteca si no entren ingressos. I, sobretot, les persones infectades que estan lluitant per la vida i contra aquest virus devastador.
 
Davant aquesta situació excepcional, els representants polítics i responsables institucionals ens prometen mesures excepcionals, bazuques de milions per fer front no només a l'emergència sanitària sinó també a la crisi econòmica i humanitària que es deriva de l'aturada forçada de l'economia. Malauradament, la lletra petita rere les mesures excepcionals anunciades, es queda molt curta davant la devastadora excepcionalitat econòmica i social que es deriva i es derivarà de la crisi del coronavirus.
 
Un cop superat el confinament (esperant que sigui aviat, però sospitant que trigarà més del que ens imaginem), es desvelarà l'abast de la crisi econòmica. L'increment de l'atur no cessarà amb la fi dels expedients de regulació, ja que a moltes empreses els costarà recuperar els nivells previs a l'arribada del Covid-19. Sectors com el turisme o l'oci probablement pateixin durant mesos les rèpliques tant del coronavirus com del virus de la por i la inseguretat. En general podem esperar una davallada del consum, tant pels impactes de la crisi en la capacitat adquisitiva de les treballadores, com per una possible major tendència a l'estalvi per la inseguretat generada per la crisi del coronavirus.
 
Moltes empreses, ja sobre-endeutades abans de l'aparició del virus (recordem que al febrer el FMI i el Banc d'Espanya alertaven sobre el número d'empreses zombie a l'Estat, amb ingressos justos per cobrir les despeses financeres), difícilment podran fer front a la davallada d'ingressos, i es veuran abocades a la fallida. Recordem que la mesura estrella tant de govern català com espanyol ha sigut oferir avals perquè empreses i autònoms accedeixin a crèdit (és a dir, més deute) per poder fer front a la manca de liquiditat generada pel confinament. És a dir, un cop acabat el confinament i es pugui tornar a obrir botigues, oficines i indústries, aquestes empreses hauran de fer front als deutes previs i als acumulats durant l'aturada (deutes avalats per l'Estat o la Generalitat), a les despeses habituals de lloguers, subministraments, salaris i impostos, i al més que probable descens del consum. Aquesta situació no es donarà només a casa nostra, sinó arreu d'Europa, i a Estats Units, on el nivell d'endeutament de les empreses és encara més elevat.
 
D'altra banda, els governs de mig món (si no més), també amb nivells de deute públic rècord abans de la crisi sanitària, hauran de fer front a creixents dèficits. A la despesa pública necessària per aturar el virus i reforçar els sistemes sanitaris (altrament esquilmats després d'anys de polítiques d'austeritat), a les ajudes a empreses, autònomes, treballadores i sectors més vulnerables de la societat, i als estímuls econòmics per esmorteir la crisi, se sumarà la previsible reducció d'ingressos fiscals, per la reducció del consum i de l'activitat econòmica. Els nivells de deute públic s'elevaran com mai ho han fet abans. Davant d'això el Banc Central Europeu segueix fent el que ve fent des de 2012: posar recursos per comprar, en els mercats secundaris, bons de deute públic i corporatiu, per evitar l'increment de les primes de risc (un risc que, d'altra banda, caldria evitar). Però cal que quedi clar que els 750 mil milions anunciats dimecres vespre pel BCE no són recursos directes pels Estats, sinó per a que aquests puguin seguir endeutant-se en els mercats financers amb una mica menys de risc.
 
En definitiva, tot i que les quantitats anunciades poden semblar elevades, es queden molt curtes davant les necessitats que es derivaran d'aquesta crisi, no només a casa nostra, sinó a nivell global. Si aquí els impactes de la crisi seran devastadors, imagineu-vos als Estats Units, sense un sistema de salut públic, o a l'Àfrica subsahariana, on el 63% de la població en àrees urbanes no tenen accés a sabó. El multilateralisme, malauradament, està desaparegut. La solidaritat europea, ni se l'ha vist, ni se l'espera. Com a resultat, brillen per la seva absència respostes coordinades, absolutament imprescindibles per aturar un virus que no sap de fronteres i una crisi econòmica global que, després d'anys de globalització i financiarització salvatges, tampoc coneix fronteres.

Manquen també respostes realment excepcionals i molt més ambicioses i valentes, que no només tractin d'aturar l'hemorràgia, sinó que apuntin en la direcció de construir uns serveis públics i una economia més resilients i que posin la vida al centre. En absència d'aquestes respostes, la gent no s'atura, la solidaritat brota a cada balcó i escala de veïnes, el suport mutu s'auto-organitza en xarxes veïnals. Si ells no ho fan, serem nosaltres les que donarem les respostes excepcionals.