Metàfora de maluc
«Som al punt en què defensar la monarquia espanyola vindria a ser com admetre que a un li agraden les pel·lícules d’Esteso i Pajares»
ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-
El maluc de Joan Carles és la metàfora de la Corona espanyola. Una institució malalta –infectada, fins i tot-, necessitada de cirurgia i apedaçada sense gaire èxit. Que això ho té assumit tothom ho demostra el fet que ahir, en quan es va conèixer que hi havia problemes a la Casa Reial, va tornar a circular la brama de l’abdicació. També va ser la primera pregunta que li van fer al portaveu de la corona, Rafael Spottorno, i no pas un mitjà sospitós de republicanisme, sinó la redactora de Radio Nacional d'Espanya.
El rei, diu la versió oficial, no s’ha plantejat l’abdicació. Doncs deu ser l’únic, si hem de tenir en compte aquesta remor de fons que circula per la societat espanyola. I per la catalana, per descomptat. Tot i que l’únic que ha gosat dir-ho en públic és Pere Navarro, una mica per allò que els espanyols en diuen “de perdidos al río”. Ahir al matí, per un moment semblava que el líder del PSC obtindria una petita satisfacció, la primera en mesos, si Joan Carles renunciava al tron. Però ni en aquest cas el dirigent socialista podrà apuntar-se un triomf. Ni en això ni en la seva segona i aparentment contradictòria proposta sobre el paper de mitjancer de la monarquia en el conflicte Catalunya-Espanya. En les circumstàncies actuals, i per més que retingui la corona amb desesperació, no podem imaginar Joan Carles dedicant el seu postoperatori a reunir Rajoy i Mas perquè es facin amiguets.
La malaltia de la corona és tal que no està clar si una abdicació seria una bona cura. La degradació de la imatge dels Borbons, que primer només va afectar la “branca Helena”, més tard es va estendre a la “branca Cristina”, i per una caiguda tonta a Botswana ha tocat de ple al cap de casa, ja ha fet metàstasi cap el príncep hereu, tot i els esforços reiterats per mantenir-lo al marge dels embolics. Fins i tot la premsa del cor s’atreveix a parlar de conflictes de parella. Que a Catalunya s’hagi perdut el respecte a una institució que ha demostrat no entendre res del que passa al país és normal. Que els republicans espanyols de sempre, a dreta i esquerra, es freguin les mans, tampoc no sorprèn. Però el fet és que ja som al punt en què defensar la monarquia espanyola vindria a ser com admetre que a un li agraden les pel·lícules d’Esteso i Pajares: és una cosa que fa vergonya dir-la en públic. I això no ho cura una nova pròtesi, ni tan sols de maluc.
El rei, diu la versió oficial, no s’ha plantejat l’abdicació. Doncs deu ser l’únic, si hem de tenir en compte aquesta remor de fons que circula per la societat espanyola. I per la catalana, per descomptat. Tot i que l’únic que ha gosat dir-ho en públic és Pere Navarro, una mica per allò que els espanyols en diuen “de perdidos al río”. Ahir al matí, per un moment semblava que el líder del PSC obtindria una petita satisfacció, la primera en mesos, si Joan Carles renunciava al tron. Però ni en aquest cas el dirigent socialista podrà apuntar-se un triomf. Ni en això ni en la seva segona i aparentment contradictòria proposta sobre el paper de mitjancer de la monarquia en el conflicte Catalunya-Espanya. En les circumstàncies actuals, i per més que retingui la corona amb desesperació, no podem imaginar Joan Carles dedicant el seu postoperatori a reunir Rajoy i Mas perquè es facin amiguets.
La malaltia de la corona és tal que no està clar si una abdicació seria una bona cura. La degradació de la imatge dels Borbons, que primer només va afectar la “branca Helena”, més tard es va estendre a la “branca Cristina”, i per una caiguda tonta a Botswana ha tocat de ple al cap de casa, ja ha fet metàstasi cap el príncep hereu, tot i els esforços reiterats per mantenir-lo al marge dels embolics. Fins i tot la premsa del cor s’atreveix a parlar de conflictes de parella. Que a Catalunya s’hagi perdut el respecte a una institució que ha demostrat no entendre res del que passa al país és normal. Que els republicans espanyols de sempre, a dreta i esquerra, es freguin les mans, tampoc no sorprèn. Però el fet és que ja som al punt en què defensar la monarquia espanyola vindria a ser com admetre que a un li agraden les pel·lícules d’Esteso i Pajares: és una cosa que fa vergonya dir-la en públic. I això no ho cura una nova pròtesi, ni tan sols de maluc.
Periodista i guionista. Vaig néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. He estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. He treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.