Si haguéssim d'explicar la vida mitjançant el futbol, diríem que hi ha dues maneres d'entendre-la. Hi ha el mètode Cruyff, i hi ha el de tants i tants entrenadors que posen autobusos davant la porteria. El de l'holandès, que tant ens va marcar i és ara quan ens n'adonem, consisteix a crear, no a destruir. Consisteix a ser valent, a confiar en la destresa dels jugadors. L'altra prefereix amagar la virtuositat i creure, només, en el resultat. Per la via fàcil. 

Johan Cruyff ens ha deixat, i tot el barcelonisme ha d'agrair-li anys daurats de jugador, d'entrenador i, posteriorment, d'inspirador. Però tot Catalunya i la humanitat que creu en les coses ben fetes hauria de reservar-li un racó a la memòria. Perquè Cruyff encarna l'atreviment i la grandesa. És sinònim d'emprenedoria, si parlem en termes laborals. I és antònim de mediocritat. 

S'ha de dir, per ser justos, que Cruyff ens hauria fet més feliços si s'hagués esforçat per parlar el català, ja que hauria estat un ambaixador de luxe. I també que aquella final d'Atenes, i l'enfrontament amb Núñez, van ser un epíleg que s'hauria hagut d'evitar. Però se li disculpa. Perquè ningú no és perfecte i perquè, a banda de la màgia en què va convertir el futbol, si tots plegats apliquéssim la seva filosofia en cadascuna de les facetes de la vida, aniríem molt més lluny.