El 9 de maig de 1950, Robert Schuman -llavors ministre d'assumptes exteriors francès - va pronunciar el discurs que conté la meva frase preferida de tots els temps: "Europa no es farà de cop ni seguint un únic pla. Es construirà sobre assoliments concrets que primer creïn una solidaritat de facto."

Desafortunadament, la solidaritat que el senyor Robert va establir, molt sàviament, com a pedra angular de la Unió Europea (UE) s'ha malinterpretat. Sembla que es va entendre com a una solidaritat entre els estats membres, amb ajuts selectes a governs estrangers i sempre esperant quelcom a canvi. No hem comprès encara que la Unió només es consolidarà quan siguem capaços de combatre el nostre taló d'Aquil·les reforçant l'abast de la nostra millor creació, Schengen, a través de la construcció d'un sistema universal de protecció integral per a persones immigrades, emigrades i refugiades.

Sé que la idea és tant revolucionària i emancipadora com improbable: la lògica dels mandataris europeus no en sap d'analitzar gaire més enllà de les pròximes eleccions. Suposo que per això les polítiques migratòries comunitàries encara estan tacades de la sang de les persones a qui les guàrdies costaneres, de totes dues bandes del Mediterrani; per acció, encoratjament o omissió, arrabassen la vida.

[noticiadiari]2/241456[/noticiadiari]
Cal, sens dubte, un procés de pau. I és que cada dues hores mor una persona a les costes espanyoles. Ara llegeix-ho lentament: cada dues hores mor una persona a les costes espanyoles. T’ho he fet repetir perquè, com em passa a mi, hauràs assumit que és un destí infranquejable pels pobres negres de l’Àfrica subsahariana, però se’ns hauria de posar la pell de gallina!

Només durant el 2022, a 2.390 dones, homes, nenes i nens se’ls va arrabassar la vida a les rutes d'accés a l'Estat, i se'n conten un total d'11.522 des de 2018. Només a les fronteres d'Espanya... La UE en té 14, de fronteres amb orient i el sud global!

Contra tot pronòstic us diré que aquestes morts no són resultat de l'autoritarisme i la corrupció dels governs de l'Àfrica subsahariana (bé, una mica sí, no m'agrada treure mèrit a ningú). Aquestes morts són el resultat de les polítiques extractives, neocolonials i racistes cap al sud global, amb l'externalització de fronteres decorant el pastís. Ens apropiem dels recursos, sostenim governs inconscients i neguem drets humans mentre en fem bandera: un obra veritablement brillant.

Sovint es diu que això passa perquè Europa és incapaç de consensuar una política en matèria migratòria, però això és realment fals. La política és consensual: contenció, externalització, devolucions ràpides i, per si de cas sortegen el laberint, racisme institucional. L'informe de NOVACT i Irídia, Vulneració de drets humans a la Frontera Sud de l'Estat espanyol 2021-2022, que es va presentar el darrer 4 de maig ho relata a la perfecció: "No existeixen crisis migratòries sense l'acció de l'estat que impedeix la mobilitat de les persones".

[noticiadiari]2/241900​[/noticiadiari]
I és que, amb l'externalització de fronteres, a part de subvencionar armament a governs reconeguts pel seu menyspreu als drets humans i demanar a actors externs que gestionin les nostres debilitats, dificulten les rutes migratòries abocant les persones a agafar camins cada cop més perillosos. Com que aconseguir un visat és una fita, i tot i el compromís que l’Estat té internacionalment, les ambaixades no faciliten els processos d'asil, més persones han de creuar desert, boscos i mar, per llocs cada cop més difícils de travessar. Això és el que alimenta les màfies: el tràfic de persones es beneficia de les rutes difícils perquè es necessita algú que conegui bé el camí. Si s'ampliessin les vies legals i segures, tothom guanyaria. Creieu-me que és més barat pagar un visat i venir en avió que fer els trajectes que emprenen.

La filosofa, política, activista i professora Àngela Davis va escriure a l’obra Dona, Raça i Classe, que el feminisme s’havia construït, en part, gràcies al moviment abolicionista. Les dones de classes altes i mitjanes als Estats Units percebien les seves cadenes com les dels esclaus que treballaven per a elles. Va ser justament aquesta empatia la que va fer que s’organitzessin i trenquessin les normes socials que els hi prohibien tenir vida pública. A través de la vindicació del dret bàsic a l’autodeterminació de les persones més vulnerables, van aconseguir teixir xarxes de suport que les van dur a tenir la força necessària per trencar les seves pròpies cadenes. Des que ho vaig llegir no puc deixar de preguntar-me: on és avui l’equivalent d’aquelles dones en la lluita pels drets de les persones immigrades a Europa?