Millor eleccions (i 2)
«El “sí” ha de mobilitzar almenys 2,4 milions de vots per tenir possibilitats de sortir-se’n. És una xifra monumental»
ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
Comencem per analitzar l’escenari de la consulta legal. En una consulta o referèndum legal i acordat amb l'estat (a l'escocesa), no és descabellat pensar en una participació del 80%. Estem davant d'un tema d'altíssim voltatge emocional i politic, i a més el resultat seria de caràcter vinculant. Mobilització màxima dels dos bàndols, per tant. Sobre el cens de les darreres eleccions al Parlament (el cens electoral va ser de 5.413.868 persones), un 80% de participació són 4.331.094 vots. Per tant compliríem de sobres una de les condicions que internacionalment s'han posat per reconèixer un resultat, que és la participació de mínim un 50%.
Existeix un cert consens també a considerar que per reconèixer la victòria del “sí” és probable que les instàncies internacionals exigeixin una victòria clara (una majoria del 55% dels vots emesos). El 55% de 4.331.094 vots són 2.382.101 vots. Així doncs, en un marc de màxima participació, amb tots els partits fent campanya, amb els dos governs fent campanya, amb els dos bàndols mobilitzats al 100%, i sota la mirada de la comunitat internacional, el“sí” ha de mobilitzar almenys 2,4 milions de vots per tenir possibilitats de sortir-se’n. És una xifra monumental: per a que ens en fem una idea, en les eleccions de 2012, els quatre partits susceptibles de demanar el “sí” en una consulta acordada (CiU, ERC, ICV, CUP) van aplegar 2,1 milions de vots. Impossible? No. Difícil? Sí.
Anem ara a un escenari de consulta il·legal. Primera conseqüència: la Generalitat no disposa del cens electoral (està en mans de l’Estat) i per tant caldria treballar sota un altre cens. El de les targetes sanitàries sembla el més raonable i és el que sempre esmenten els partidaris de la consulta il·legal. Aquest cens és superior a l’oficial. Concretament, avui hi ha 6,1 milions de persones majors de 18 anys amb targeta sanitària de la Generalitat de Catalunya. En aquesta consulta il·legal, suposo que estarem tots d’acord que qualsevol dada de participació inferior al 50% seria un fracàs polític que conduiria el procés a un barranc. Es necessitaria que participessin a la consulta almenys 3.050.000 votants.
Davant d'aquesta dada, vostès què farien si estiguessin en el lloc de l'Estat i els partits unionistes? Jo ho tindria claríssim: per una banda fer campanya unànime per l'abstenció, i per l'altra, en paral·lel, introduir tota mena de factors de distorsió, com ara la no col·laboració dels grans ajuntaments que controlen, la desacreditació davant de la comunitat i la premsa internacional, etc. Convertir la consulta il·legal en un happening dels independentistes és la cosa més fàcil del món.
En aquest context, plantejo les següents preguntes: és raonable pensar que portarem a votar almenys 3.050.000 milions de persones a una consulta il·legal i que totes ho faran pel sí? Estem segurs que tots els votants del sí estaran disposats a participar d’una consulta il·legal i plena de factors de distorsió i desincentivadors de la participació? Què ens fa pensar que els partits del “sí” poden aplegar aquesta massa de vots si no ho han aconseguit mai en la historia? I l’última: és necessari que li posem les coses tan fàcils a l’unionisme, tan fàcils tan fàcils tan fàcils que aquell dia ens puguin guanyar simplement quedant-se al sofà mirant la tele i menjant crispetes?
Nascut a Barcelona (1970), és periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. El podeu seguir al canal de Telegram.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.