Com qualsevol altra institució la corona vol sobreviure. És doncs comprensible que hagi començat a posar tota la munició en la voladura controlada d’allò que, vist des de l’opinió pública, significarà la mort de la part per la supervivència del tot, la condemna d’una infanta per la continuïtat d’un rei, i més encara, del seu hereu primer. Així doncs, si són capaços d’assumir el cost sentimental de l’operació, uns pares seran abans monarques i, contra el que diuen la major part dels analistes, siguin monàrquics de convicció o republicans acèrrims, assistirem a la crema en la plaça pública del “díscol matrimoni que va gosar contradir les indicacions del rei”.

Ells fan la seva feina, com qualsevol hauria de fer en activar el seu instint de supervivència. Però justament per poder també nosaltres poder complir amb aquesta llei primordial, no hauríem de permetre que la figuració, el soroll i les memorables “performances” que els interessats en salvar Joan Carles I van generant en aquests dies d’emergència bestial a casa nostra, ens distreguin dels objectius fonamentals, que són esbrinar l’abast de l’escletxa anímic-econòmica produïda en això que tradicionalment s’ha anomenat “l’encaix de Catalunya a Espanya”.

Veia ahir, i no crec en les casualitats, una pel·lícula nord-americana que ja té uns anys, però que reflecteix, a la manera del cine (efectiva des de l’anècdota) com un presidiari fugat per demostrar la seva innocència, fa veure que es vol llençar des d’un gratacels per tal de distreure l’atenció de la gent mentre uns amics l’ajuden a desemmascarar el dolent robant una pedra preciosa gegant. Així sembla que volguéssim ésser ara: mirant la infanta i el marit, que tapen Nóos, que ramifica Gürtel, on s’implica el PP, que comanda un senyor que diu que això de saber  què sap Bárcenas no és problema seu, i que creu que el nostre parer col·lectiu sobre Espanya l’importa un rave mentre tingui la clau del calaix on s’amaga una part de la solució per a tants desesperats. Ni a Hollywood farien millor aquest rínxol d’efectes especials on nosaltres semblem el gos mirant el dit que assenyala la cosa. Una cosa que ja urgeix aclarir.