Tots els processos d'independència són d'una complexitat extraordinària i no n'hi ha mai cap d'idèntic, per més que hi hagi alguns aspectes que es vagin repetint un cop i un altre, en la majoria de casos. El procés pel qual un poble decideix de ser dependent d'un altre, per esdevenir independent, no és mai ràpid, ni immediat, sinó que és això, un “procés”, una successió de fases, més o menys predeterminades. No es tracta d'una realitat científica, sinó social i cultural, política i econòmica, és a dir, nacional, i en una nació hi ha de tot, fins i tot els que no volen ser independents. No existeixen fórmules màgiques perquè un poble esdevingui estat i, per més preparat i planificat que el procés estigui, sempre apareixen circumstàncies que t'obliguen a una certa improvisació sobre el terreny. Però no hi ha possibilitats de triomf quan, en realitat, la majoria de passos són improvisats i la manca de previsió s'imposa a cada moment, de manera que aflora l'absència d'una estratègia nacional d'alliberament.

El nostre cas és singular en la mesura que no es produeix en el context d'una guerra, una ocupació militar vista i assumida com a tal per la majoria de la població, el final d'una època històrica, com una dictadura, l'arribada d'una onada de descolonització internacional o bé la descomposició d'un imperi que es fa fonedís de cop i volta, de manera més que accelerada. No hi ha cap exèrcit català lluitant contra unitats militars espanyoles, ni Espanya és vista com una dictadura, malgrat el deteriorament apressat de la qualitat democràtica, ni és tampoc cap imperi, per més que ho fos fins fa dos segles escassos. Un coneixement adequat de la història dels darrers segles ens duria a veure com la nostra capacitat de tenir aliats és ben superior a la que ens pensem i que no són pocs, ni menors, aquells estats que mantenen causes pendents amb Espanya, encara latents, que poden beneficiar-nos a l'hora de la veritat. Però s'han de conèixer, analitzar bé i tenir-ne la cura adequada.

La creació d'un nou estat té conseqüències geopolítiques i no sols a la regió on aquest fet es produeix. La primera de les conseqüències és que tot el que comporta de guany de visibilitat internacional, així com de poder polític i econòmic per al nou estat, en realitat, simultàniament, és una pèrdua, un afebliment, un pas enrere per a l'estat del qual hom s'ha separat, atès que en surt més empetitit en tots els àmbits. En el cas català, l'oposició total a la separació d'una part del territori, per part de l'estat, és més comprensible si es té en compte que, cas de produir-se, fa molt difícil la viabilitat econòmica d'una Espanya sense la seva font principal i segura de finançament regular: Catalunya i, no cal ni dir-ho, el conjunt dels Països Catalans. Tots aquests fenomens no poden ser passats per alt i s'han de tenir en compte en el moment de dissenyar una estratègia amb la pretensió de ser eficaç i guanyadora.

Hi ha moments en què un procés d'independència comença sent dirigit per una força i acaba sent rendibilitzat per una altra que, potser, s'hi havia oposat fins aquell moment. A Malta, posem per cas, la reivindicació independentista era cosa del demòcratacristià Partit Nacionalista Maltès, amb Giorgio Borg Olivier al capdavant, i amb la bel·ligerància de l'esquerra, el Partit Laborista, sota la direcció de Dom Mintoff, fins que, forçat per la realitat, ell i el seu partit canviaren de bàndol i van esdevenir també independentistes. La primera batalla, per a uns i altres -i avui encara dura- era purament electoral, d'accés al poder o de manteniment en aquest, fins que van constatar que, per a la ciutadania, la independència era primordial.

L'estat dominant no té manies ni escrúpols a l'hora d'actuar contra els moviments d'alliberament nacional, utilitzant la violència màxima contra la població. A Dublín, el 21 de novembre del 1920, l'exèrcit britànic disparà contra les grades on seien els assistents a un partit futbol, amb l'objectiu d'atemorir la població si persistien en la reivindicació nacional. El 23 de febrer de 1969, Eduardo Mondlane, líder del Frente de Libertaçao de Moçambique (Frelimo), va ser assassinat pels serveis d'intel·ligència portuguesos que li enviaren per correu un llibre-bomba. A Algèria, en el període 1954-1962, els francesos, sobretot els paracaigudistes, protagonitzaren autèntiques salvatjades, tortures i atrocitats de tota mena, com ara dinamitar tot un edifici, amb canalla inclosa, perquè dins hi havia membres del Front d'Alliberament nacional (FLN). El paracaigudista Jean Marie Le Pen va ser-hi condecorat pels seus serveis a l'estat, com abans ho havia estat també al Vietnam.

La discrepància política a l'interior del moviment independentista és una altra de les constants de la història, però potser no és tan conegut que, de vegades, els posicionaments diferents entre independentistes els arriben a convertir en enemics declarats entre ells, molt més que no pas entre cadascun d'ells i les forces i partits de l'estat opressor. A Irlanda, els partidaris d'Eadmond de Valera, futur primer ministre i president de la República, van matar Michael Collins, artífex dels serveis secrets de l'IRA, President del Govern Provisional i Cap de l'exèrcit irlandès. Era el 22 d'agost de 1922, en el context d'una guerra civil entre independentistes que dessagnà el país. Avui, al cementiri dublinès de Glasnevin, les tombes de Collins i de Valera són a tocar l'una de l'altra. I entre els algerians, els partidaris del FLN i els de Messali s'enfrontaren a un combat sense treva, que provocà milers de morts, no sols a Algèria, sinó també a França, sobretot a París, amb metrallaments indiscriminats contra clients de restaurants de propietaris d'una tendència o altra. I el 1973, la figura anticolonialista més important d'Àfrica i líder dels independentistes de Guinea Bissau, Amilcar Cabral, va ser assassinat pel seu rival dintre el propi partit, amb l'ajut d'infiltrats dels serveis secrets portuguesos.

És cert que nosaltres no som Algèria, ni Irlanda, ni Malta, ni el Vietnam, ni Moçambic, ni Guinea Bissau, però potser sí que ens interessa saber què va ocórrer en tots aquests països. Hi ha gent i estats que fan negoci amb la dependència dels pobles i que en viuen. Per això lluitar per la independència és fer-ho també contra l'statu quo, contra interessos molt importants del poder econòmic, arrelats en les entranyes mateixes dels estats dominants, des de fa segles. És per aquest motiu que no ens ho posaran gens fàcil i que faran servir tots els seus recursos (militars, judicials, polítics, econòmics, administratius, policials) per impedir-ho. La constatació d'aquesta evidència hauria de fer-nos tocar de peus en terra, sabent que mai no ens podem fiar de l'estat dominant, mai, ni creure'ns les seves fal·làcies, ni beure a galet amb les seves argúcies. El seu únic i principal objectiu és impedir la independència, com sigui.

I mentre només siguem una causa democràtica, a l'espera de la simpatia internacional, farcida d'interessos i complicitats inconfessables, no ens en sortirem. Només si la no obtenció del nostre objectiu esdevé un problema, només així, tindrem una solució. I massa sovint em fa l'efecte que hem anat a aquest combat com si sortíssim d'excursió, amb la motxilla de la santa innocència a l'esquena, amb la mateixa alegria kumbaià de qui està decidit a fer una bona obra cada dia, encara que sigui una bona obra patriòtica. Conèixer la història, tenir sentit d'estat i disposar d'un punt de mala llet ens són essencials si, de debò, volem guanyar algun dia.