El Kurdistan no ha tingut mai els límits geogràfics massa clars, però el seu poble segueix cohesionat encara que habitin en unes terres agrestes i muntanyoses que pertanyen, segons els límits que els estats consolidats determinen, a Turquia, Rússia (Armènia), Iraq, Iran i una petita part de Síria.

Els seus habitants es diferencien més per la seva llengua i les seves característiques culturals que pel seu aspecte físic. Islamitzats arran de la conquesta àrab l'any 636, són musulmans sunnites, amb l'excepció de diverses minories com ara els bektasi, els qadarí, els yazidí (o iazadites) i els cristians.

El seu gran poeta Ahmad Hanî (1651-1706) fou autor d'un diccionari àrab-kurd de referència encara avui, tot i que de la seva llengua se'n parlen dos dialectes molt estesos i altres de minoritaris i que darrerament hi ha una tendència a escriure en alfabet llatí calcat directament del turc.

Aquest poble ha defensat la seva independència rebutjant sovint la participació en el poder dels estats pels quals estan repartits i que els han dominat i maltractat fins al punt d'intentar exterminar-los.

Després de la desfeta turca durant la Primera Guerra Mundial, els kurds, encoratjats per la Declaració Wilson (1918) que també va entusiasmar als catalans d'aleshores, doncs preveia l'autonomia de les nacionalitats sense estat i en aquesta zona del sud-oest asiàtic, la de les nacionalitats no turques de l'imperi otomà i que fou proposada en el tractat de Sèvres (1920), però tres anys més tard, l'anomenada Comunitat Internacional aprovava a Lausana que el territori kurd seguiria fraccionat. Des d'aleshores, Turquia no deixa de mostrar accions de submissió forçosa i de prohibició de la seva llengua. La seva vida sota els diferents règims a l'Iraq ha estat una situació de revolta intermitent. Algunes fraccions del poble kurd han defensat la lluita armada i, en conseqüència, se'ls ha considerat terroristes.

Només l'any 1970 s'acordà en territori iraquià una amnistia dels rebels, la inclusió de kurds en el govern, l'ensenyament i ús de la seva llengua i una administració autònoma. L'avinença, però fracassà quatre anys més tard i la doctora en Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona, Dolors Bramon; ja advertia dels intents de genocidi a finals d'aquella dècada.

Des de la invasió d'Iraq pels Estats Units l'any 2003, l'enfrontament entre les dues fraccions majoritàries dels musulmans, els xiïtes i els sunnites han estat constants i cruentes. L'aparició de l'Estat Islàmic ha vingut a complicar i acarnissar el conflicte.

Inicialment Estat Islàmic va intentar seduir els kurds amb un fals missatge que aconseguiria el seu alliberament, però després d'una certa desorientació inicial, els kurds han combatut, sempre, contra el radicalisme, el totalitarisme i la concepció de l'islam que ha mostrat Estat Islàmic, considerant-la una organització destructora de la cultura Islàmica i sobretot de la seva pluralitat i pacifisme.

Per tant, els kurds han participat en l'aliança que està a punt de derrotar a Estat Islàmic. Fent-ho, demostraven una altra cosa molt important, demostraven que el conflicte no era de base sectària doncs ells es reclamen sunnites igual que ho fan els líders del malson anomenat Estat Islàmic o Isis.

Les zones que ISIS disputava a Iraq i a Síria coincidien, en gran part amb el territori del Kurdistan, aquests territoris on milions de kurds han estat marginats i oprimits durant tant temps.

Ara que sembla que el combat contra Estat Islàmic arriba a la seva fi, ara que potser caldria esperar algunes paraules de reconeixement cap a l'actitud del poble kurd, Erdogan des de Turquia els torna a assenyalar com el gran adversari, perquè, els governants sense projectes socials per als seus pobles necessiten cridar a la lluita contra un adversari, encara que sigui un poble que viu des del fons del temps en unes terres inhòspites però seves.

L'anomenada comunitat Internacional no hauria de tornar a mirar cap a un altre costat, encara que hagi pactat amb Turquia una més que discutible formula per a contenir l'èxode sirià.

I Catalunya hauria de recuperar la seva mirada cap al món i denunciar els intents d'aniquilació de comunitats nacionals sense estat.