Misèries
«Sofrim els efectes de les crisis, perdem drets i ens empobrim des de la dignitat»
Ara a portada
-
-
Política Illa garanteix que els Mossos no deixaran desatès cap poble ni ciutat: «No hi haurà impunitat» Bernat Surroca Albet
-
Societat El Tarzan romà: d'implicar el papa Francesc en ocupacions de pisos a visitar la Casa Orsola David Cobo
-
Política Una absència sonada: per què Sánchez no serà al funeral del papa Francesc? Tania Tapia Díaz
-

- Carme Porta
- Activista i exdiputada
04 de setembre de 2020
Aquesta crisi és una suma de crisis sobre les mateixes espatlles. Si algú havia superat la del 2008 i els efectes del 2012 ara ja no li queden eines. Les solucions no podien, no havien, de ser parcials, perquè si bé s'han de pal·liar els efectes allò que no actua sobre les causes aprofundeix el problema.
L'Ingrés Mínim Vital havia de ser una gran solució d'urgència. Francament no hi vaig creure -molta gent no ho vam fer-, però tampoc vam pensar que el fracàs fos tan rotund. Un fracàs que no fa sinó demostrar la necessitat de revisar tot el sistema, avançar cap a una renda bàsica incondicional i universal i afrontar els problemes de forma global. Hi ha moments que sap greu tenir raó en algunes coses. Però això no va de "jo ja ho deia" sinó de cercar com superar conjuntament aquest desastre en què ens trobem i de forma molt evident hi ha requisits que exclouen realitats amb molta problemàtica acumulada.
Moltes situacions límit són processos que acumulen factors diferents. Aquella dona que ha patit una situació greu de violència i, malgrat tenir ordre d'allunyament vigent, li neguen el dret a donar documentació que li requereixen a la seva criatura perquè li reclamen la signatura del pare. Aquell home, en edat de jubilació, que només podia fer petites feines i fa mesos que ha deixat de tenir cap ingrés. Aquella dona, jove i amb estudis però amb una feina precària que ha perdut la feina i no pot pagar el lloguer ni la llum ni l'aigua. Aquell jove que treballa de rider, esgotat, explotat i que no arriba ni de lluny a pagar les despeses de l'habitatge que comparteix. Acumulen desigualtats i injustícies i ara la pandèmia els segueix enfonsant en les misèries.
Misèria econòmica i misèria humana no són, evidentment, el mateix. Mentre molta gent va patint empobriment, emprenent un viatge cap a la pobresa, reclamen amb dignitat que sovint no troben. Sí que troben "errors" en la facturació de l'aigua que ningú vol assumir. Troben al taulell persones que els reclamen documentació saltant-se lleis i sentències, des de la manca d'empatia. Troben propostes que són miratge que obren esperances però no els arriben. Troben la misèria humana, en forma de fredor buròcrata. Qualsevol de nosaltres pot ser una d'aquestes persones, sofrim els efectes de les crisis, perdem drets i ens empobrim des de la dignitat.
La decència, el decòrum, la dignitat, paraules lligades a l'honradesa i la justícia. Les portes giratòries fan l'efecte contrari i malgrat que asseguren el futur econòmic d'alguns, que mantindran privilegis sobre la resta, els porten cap a la misèria humana, cap a la immoralitat i la manca de probitat. També tenim exemples, no ens en falten malauradament.
El primer, el més proper: quatre expresidents i dos exdirigents sindicals signen una carta de lloança a qui va ser el responsable de la matança de 6 obrers a Gasteiz el 1976: Rodolfo Martín Villa. I encara hi ha més, només uns dies enrere, 70 exministres del Regne d'Espanya impulsen i subscriuen un manifest on defensen la innocència del rei emèrit -fugint amb la bossa plena- i la seva aportació a la democràcia -tot oblidant allò que es va destapar del 23F-. El somni de la transició produeix monstres i massa misèries.
L'Ingrés Mínim Vital havia de ser una gran solució d'urgència. Francament no hi vaig creure -molta gent no ho vam fer-, però tampoc vam pensar que el fracàs fos tan rotund. Un fracàs que no fa sinó demostrar la necessitat de revisar tot el sistema, avançar cap a una renda bàsica incondicional i universal i afrontar els problemes de forma global. Hi ha moments que sap greu tenir raó en algunes coses. Però això no va de "jo ja ho deia" sinó de cercar com superar conjuntament aquest desastre en què ens trobem i de forma molt evident hi ha requisits que exclouen realitats amb molta problemàtica acumulada.
Moltes situacions límit són processos que acumulen factors diferents. Aquella dona que ha patit una situació greu de violència i, malgrat tenir ordre d'allunyament vigent, li neguen el dret a donar documentació que li requereixen a la seva criatura perquè li reclamen la signatura del pare. Aquell home, en edat de jubilació, que només podia fer petites feines i fa mesos que ha deixat de tenir cap ingrés. Aquella dona, jove i amb estudis però amb una feina precària que ha perdut la feina i no pot pagar el lloguer ni la llum ni l'aigua. Aquell jove que treballa de rider, esgotat, explotat i que no arriba ni de lluny a pagar les despeses de l'habitatge que comparteix. Acumulen desigualtats i injustícies i ara la pandèmia els segueix enfonsant en les misèries.
Misèria econòmica i misèria humana no són, evidentment, el mateix. Mentre molta gent va patint empobriment, emprenent un viatge cap a la pobresa, reclamen amb dignitat que sovint no troben. Sí que troben "errors" en la facturació de l'aigua que ningú vol assumir. Troben al taulell persones que els reclamen documentació saltant-se lleis i sentències, des de la manca d'empatia. Troben propostes que són miratge que obren esperances però no els arriben. Troben la misèria humana, en forma de fredor buròcrata. Qualsevol de nosaltres pot ser una d'aquestes persones, sofrim els efectes de les crisis, perdem drets i ens empobrim des de la dignitat.
La decència, el decòrum, la dignitat, paraules lligades a l'honradesa i la justícia. Les portes giratòries fan l'efecte contrari i malgrat que asseguren el futur econòmic d'alguns, que mantindran privilegis sobre la resta, els porten cap a la misèria humana, cap a la immoralitat i la manca de probitat. També tenim exemples, no ens en falten malauradament.
El primer, el més proper: quatre expresidents i dos exdirigents sindicals signen una carta de lloança a qui va ser el responsable de la matança de 6 obrers a Gasteiz el 1976: Rodolfo Martín Villa. I encara hi ha més, només uns dies enrere, 70 exministres del Regne d'Espanya impulsen i subscriuen un manifest on defensen la innocència del rei emèrit -fugint amb la bossa plena- i la seva aportació a la democràcia -tot oblidant allò que es va destapar del 23F-. El somni de la transició produeix monstres i massa misèries.