Certament, vivim temps accelerats. En tan sols cinc dies, el Parlament ha validat l'arquitectura del referèndum i de la desconnexió; el Govern ha convocat la votació de l'1 d'octubre; el Tribunal Constitucional ha suspès les decisions de la majoria parlamentària i de l'executiu a instàncies del govern espanyol; la Fiscalia ha demanat imputar delictes al president de la Generalitat i els seus consellers que poden comportar presó; i l'independentisme ha tornat a celebrar una Diada massiva, llegida com un acte de reafirmació, ara sí, per celebrar el referèndum. Tot això, en només cinc dies. I aquest dimarts la Fiscalia ja ha citat a declarar el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, pels preparatius de la consulta. Però acceleració del calendari no necessàriament és sinònim de descontrol. L'independentisme fa temps que treballa per macerar el trajecte cap a l'estat propi. I ningú, tampoc a la Moncloa, pot esgrimir que la demanda sobiranista és avui el projecte d'un president o el capritx buit d'arguments d'una minoria.

L'àmplia xarxa ciutadana que des del 2012 fa de locomotora del procés ha materialitzat sis Diades multitudinàries i cíviques, mobilitzacions exemplars sense precedents a Europa que desacrediten el missatge de la violència amb la qual els altaveus de l'unionisme han volgut erosionar el trajecte final cap a l'1 d'octubre. Com reclamaven les entitats, el carrer ha recollit aquest dilluns el testimoni del Parlament. La deixadesa de funcions del govern espanyol en relació a Catalunya i la resposta repressiva -amb l'ajuda de les togues i la Guàrdia Civil- ara que les institucions catalanes han decidit executar el compromís amb el dret a decidir ajuden a entendre l'actual fotografia de la política catalana.

L'independentisme també ha pres decisions controvertides en el sinuós camí cap a l'emancipació nacional. Segurament, no va saber llegir amb prou encert els resultats del 27-S, ha evidenciat discrepàncies tàctiques que en més d'una ocasió han posat en joc l'objectiu comú i, assetjat per la pressió judicial de l'Estat, ha hagut de trobar fórmules imaginatives per fer possible la convocatòria de l'1-O. Les escenes del Parlament en el ple de la desconnexió potser no ajuden a eixamplar suports a la causa sobiranista, però tampoc deixen en bon lloc els qui ara demanen debat parlamentari i sempre han obstaculitzat la discussió sobre la independència o el procés constituent. L'obligada clandestinitat amb què actua el Govern no pot servir de pretext per rebaixar la transcendència del referèndum ni per oblidar la negligència del PP i els seus aliats constitucionalistes, incapaços de trobar una resposta política al plet català, fins al punt que han dinamitat la viabilitat de qualsevol tercera via.

Descartada ja qualsevol opció de diàleg amb l'Estat, el sobiranisme centra esforços en el debat domèstic. Guanyar la complicitat dels alcaldes en la celebració de l'1 d'octubre és estratègic per assegurar l'èxit de la votació. I la complexitat del moment requereix interpretar els missatges, però també els silencis. Tot i la rellevant absència d'Ada Colau a la manifestació de la Diada, dirigents independentistes han obert una via de diàleg discret amb l'Ajuntament de Barcelona i els "comuns" que no cal desmerèixer. L'alcaldessa, que aspira a seguir-ho sent, no pot oblidar que una bona part dels seus votants no només volen votar sinó que ho faran pel "sí".

No és casualitat que en els darrers dies no s'hagi escoltat cap càrrec d'ERC pressionant Colau. També resulta rellevant que Catalunya en Comú hagi traslladat a la militància una pregunta sobre la participació a l'1-O que, malgrat que converteix el referèndum en "mobilització", facilita la victòria interna del "sí" i dona marge als portaveus del partit per negociar complicitats amb tota legitimitat. Les victòries col·lectives s'assoleixen amb perícia i no amb visceralitat. Si la resposta del PP i dels poders de l'Estat passa per una escalada d'estampes anacròniques com la de Valls, els col·laboradors d'aquest referèndum -convençuts o arrossegats- es multiplicaran.