La mesa del Parlament s'ha compromès, per unanimitat, a acabar amb les prejubilacions de luxe de funcionaris. El pas fet aquest dimarts, que tot just implica obrir negociacions amb el personal de la cambra per liquidar les anomenades llicència per edat -que permetia cobrar sous alts sense haver de treballar si se sumava una determinada antiguitat-, no s'hauria executat sense l'alè de la pressió pública. La publicació que el Parlament paga 1,7 milions d'euros anuals a 21 empleats que no desenvolupen cap funció -amb quantitats que s'escapen de les mitjanes salarials de la majoria dels ciutadans- era una informació massa cridanera com per no motivar una resposta política. La reforma acordada per la mesa el desembre passat s'havia quedat només a mig camí, perquè només reduïa la temporalitat del privilegi. El reconeixement als companys del diari Ara és, per tant, imprescindible: han fet possible que, ara sí, es treballi per posar fi a una despesa de diner públic clarament desproporcionada.

El cas destapat al Parlament reuneix tots els ingredients per despertar la indignació de l'electorat -el càlcul que sempre és present en el radar dels partits- i deixa en mal lloc la credibilitat de la classe política. En aquest cas no és negligent apuntar al conjunt, perquè l'acord parlamentari sobre les llicències d'edat data del 2008 -amb ERC a la presidència de la cambra-, es va prendre amb l'aval de totes les forces polítiques i les successives presidències i meses del Parlament, de diferent color polític, no l'han revertit fins a dia d'avui. El detall que la informació periodística patís entrebancs -per la demora en la resposta de la petició de transparència, regulada per llei- afegeix foscor a l'actuació dels servidors públics.

Els fets no permeten que ningú, al Parlament, es pengi cap medalla. Tampoc Laura Borràs, que dilluns es va afanyar a sentenciar que el privilegi funcionarial s'havia revertit, després de subratllar que les modificacions s'havien introduït per iniciativa pròpia i no arran d'una reclamació periodística. Cap de les dues afirmacions era completament certa, per molt que rebés aplaudiments a Twitter. "Quedem-nos que amb nou mesos d'exercici de la presidència això s’ha pogut corregir”, deia Borràs a Els Matins de TV3 per emfatitzar el seu paper en detriment dels predecessors, un relat del jo que la situava com a agent proactiu, missatge conseqüentment amplificat per la claca a les xarxes socials. El cert és que la revisió validada ara per la mesa del Parlament refà la decisió presa al desembre, que corregia ben poc. Tampoc hi ha dubte sobre qui és l'agent del canvi. En síntesi, qui ho va fer públic.

Perquè, de les jubilacions de luxe al Parlament, el més sagnant són les mitges veritats. Les de Borràs, atribuint-se mèrits que no li pertoquen quan el més sensat seria actuar amb pudor. Les d'Ernest Benach, president del Parlament el 2008, fent veure que el context social del moment de què data el privilegi -per cert, punt de partida de retallades públiques- no es pot llegir amb les ulleres del 2022. O les dels dels partits que aquesta setmana han fet veure que desconeixien l'existència d'aquest règim de cobrament o n'han minimitzat la seva responsabilitat política, conducta negligent per deixadesa o cinisme.

Les mitges veritats o les mentides revestides de dosis parcials de veritat acaben escaldant qui les practica. Acostuma a ser qüestió de temps. Serveix per a la política i també per al periodisme. Que regni, doncs, la bona política -la que no actua de forma reactiva davant l'escàndol- i també llarga vida al bon periodisme, el que treballa amb els fets en lloc de practicar les fàtues.