Quan vas al metge i resulta que és més jove que tu (i no és l'únic professional amb qui et passa), t'adones que ja hi ets. Al vell mig. (O era bell?) A la zona tèrbola i pantanosa de la mitjana edat— que no és el mateix que l'època on la gent moria de pesta negra. Sona dins del teu cap la banda sonora de "Twilight zone", aquella mítica sèrie titulada "Dimensió desconeguda" en català (res a veure amb vampirs), i sembla que era ahir que cantaves i ballaves al ritme dels Parchís (chís, chís)... Oi?

Recordes quan dèiem això és mitja vida, com a mesura de valor, d'intensitat, de plaer, d'alegria o per referir-nos a alguna cosa que valia molt la pena? Quina expressió tan eloqüent. I encertada, sobretot al principi de la teva existència; quan tot és nou i tot està per fer. Però, ves per on, dit i fet: ja hi som. Al punt de no retorn en el qual comencen a tractar-te com si fossis una llauna de tonyina. Es conserva bé, diuen. (Sí, de tu.) I a la cara, també. Pocavergonyes...

És aquell moment vital en què vas al cine i rememores les sessions dobles d'antuvi, a quatre duros, i et molesta la jovenalla menjant crispetes. Per rematar-ho, d'una mateixa pel·lícula, t'agrada el protagonista... i el seu pare! Però per si no n'hi havia prou, el teu fill parla de quan et moriràs, i t'agafen taquicàrdies. Quan siguis més gran, et tranquil·litza. Més, exacte. Vols que t'enterrin o que et cremin, pregunta. Tu dubtes. I ell, amb una rialla maligna, exclama: a la barbacoa! L'infern deu ser això, penses. I rius per no plorar. Ens passem mitja vida volent créixer, i l'altra... Què?

Prou de fer el capullo. O potser no, que ara es veu que va bé per a reduir l'estrès... Multitasking, mindfullness, Carpe diem! Visca tot el que falta per saber, descobrir, fer. Fes que l'altra meitat valgui la pena. I l'alegria, què coi! Les que han passat, les que tenim i les que vindran. Inverteix el temps a consciència; perd-lo només si vols. No t'acabis un llibre que no t'agrada (és més, regala'l); fuig del cinema si la pel·lícula és una merda; canvia de feina, de casa, d'amics, de parella, d'actitud... Comet errors, aprèn i segueix. Endavant, amunt, passa pàgina. Deixa de dir-li al teu fill, nét, veí que ja és gran. És un nen: accepta-ho i permet-li. Tu també ho eres, no fa tant. I ho ets encara, en el fons. Igual que en Teo, el nostre Peter Pan. Juga més. Juga. Molt. Gaudeix. "La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida..." cantava l'Orquestra Plateria. O com vaig llegir fa poc, gentilesa d'un error tipogràfic, sortpresas. Perquè, quina sort estar vius, oi?