Què és el que ha provocat un augment en l'abast repressió i ha fet que arribi a activistes de base sense cap responsabilitat política? Per què pràcticament tots els mitjans d'abast estatal han col·laborat de forma acrítica a bastir un relat fictici de terrorisme i violència a Catalunya? La resposta és senzilla i no té només a veure amb la campanya electoral: la por.

L'Estat té por de l'únic instrument que no ha pogut desballestar amb el seu frenesí repressiu: la gent. La ciutadania que vol que Catalunya pugui decidir lliurement el seu esdevenidor, aquells dos o tres milions de persones, aproximadament, que no han deixat de manifestar la seva opció política en cada convocatòria electoral, i que ha participat en innombrables accions de denúncia i protesta contra la repressió política, judicial i policial.

A pocs dies de la sentència contra els líders i activistes independentistes, la previsió d'una mobilització popular massiva i permanent provoca una profunda inquietat a Madrid, tant als partits que posen l'unitat d'Espanya per davant de qualsevol altra consideració –gairebé tots– fins als poders fàctics, econòmics i mediàtics, que veuen trontollar el sistema polític dissenyat a mitges entre demòcrates i feixistes durant la Transició.

Un bon amic, d'aquells que pateix els estralls de la repressió de forma discreta i gairebé anònima, em feia arribar la transcripció d'una conferència del periodista de Port de la Selva exiliat a Buenos Aires, Hipòlit Nadal i Mallol, en ocasió del judici als membres del govern de Catalunya pels fets d'octubre de 1934. Nadal –creador i director de la revista Ressorgiment entre 1926 i 1972– exposava al Casal Català de la capital argentina, un any després, en 1935, els abusos d'un Estat que no acceptava Catalunya com a subjecte polític. Sembla un text escrit avui mateix.

Nadal es plany dels que feien llenya del fracàs de l'embat de Companys i del descoratjament que havia seguit aitals fets. Tanmateix, advertia que hi havia quelcom d'esperançador: "Després d'aquells dies anguniosos tothom ha pogut constatar una cosa que val més que tots els mals averanys i el derrotisme d'aquells qui perseguint una finalitat política ens pintaven l'avenir molt negre. I aquesta cosa que val més que els mals auguris de la gent interessada és la reacció immediata del poble, és la clamor continguda de la massa ciutadana que ha acompanyat en esperit els homes que formaven el Govern".

L'Estat té la força per bloquejar, controlar i àdhuc dissoldre les institucions d'autogovern de Catalunya, pot perseguir, detenir i posar a la presó a líders i activistes, però no pot aturar dos o tres milions de persones que diguin prou, quan es coneguin unes condemnes tan injustes com injustificades. Tornem a 1935 i a les paraules de periodista empordanès: "El que a Madrid havien fet amb aquells homes era una monstruositat jurídica, perquè en ells hi havia la representació autèntica de Catalunya feta Govern. Era, per consegüent, a Catalunya que hom castigava, sense pensar, infeliços, que darrera d'aquells homes representatius hi havia el poble que els havia atorgat la confiança, i que aquest poble, àdhuc per raons sentimentals si no n'hi hagués d'altres, davant la desgràcia dels seus governants formaria el quadre entorn d'ells encara que fos espiritualment".

La mà estesa de la negociació i el diàleg ha de ser sempre la bandera del moviment independentista. La taula ha d'estar sempre a punt per quan arribi el moment del diàleg –que arribarà. Malauradament, l'Estat no s'hi asseurà de bon grat o per convicció democràtica, sinó quan vegi que no hi ha cap altra alternativa, quan es vegi forçat per les circumstàncies. Per aconseguir-ho, la determinació, l'organització i la mobilització permanent d'aquells catalans que aposten pel dret a decidir és i serà imprescindible. És el missatge de Nadal i Mallol, que és avui tan vigent com al 1935.