Ja calia que algú digués que el mòbil es pot convertir en una eina pedagògica. I està molt bé que hagi estat la Generalitat la primera d’atrevir-se a fer-ho. La consellera mateix va fer així un dels anuncis més útils del congrés de telèfons que ens ha tingut envaïts de personatges lluint credencial en els indrets més innecessaris (cal porta el targetó dins del metro, o a la grada del camp de l’Espanyol? No em vull imaginar que tampoc se’l treguin quan fan ús dels serveis lúdics, dit així en general).

La presència dels mòbils a la nostra vida és irreversible, o en tot cas només la substituirà un altre dispositiu que ara no imagino però que tindrà les prestacions de l’aparell actual i d’altres de noves. És ridícul doncs plantejar-se’n la prohibició irreflexiva, i en canvi resulta molt intel·ligent utilitzar-ne la força social per a un bon ús. El mòbil ha estat una gran eina, que ens permet localitzar persones desaparegudes, contactar amb algú que necessitem urgentment, i als que tenim fills, patir una mica menys durant les absències.

Com tota innovació, l’ús de l’smartphone també pot derivar en abús –passa sovint-, però la solució no és mai el tabú, sinó la intel·ligència, la raó i el sentit comú. Es diu que Sòcrates temia que l’escriptura feriria de mort la memòria humana, i temences similars es van donar amb la invenció de la impremta, del telèfon, de la televisió. Però la vida avança, les coses acaben generalment aposentant-se al seu lloc, i és la utilitat real de cadascuna la que finalment s’imposa (la màquina d’escriure ha mort, però el llapis continua ben viu).

Els romàntics poden sentir nostàlgia d’aquells temps en què et quedaves aturat a mitja conversa perquè havies oblidat una dada, i enyorar allò d’ “ho tinc a la punta de la llengua”. Jo, que era dels que me n’anava inquiet i barrinant fins que no se m’apareixia el nom extraviat, ara beneeixo l’aplicació de torn que em supleix la memòria, i a sobre m’aporta informacions complementàries que m’ajudaran en un altre moment. Per tant, aplaudeixo que els experts en ensenyament del meu país creguin que això també és aplicable a l’escola, convenientment canalitzat i amb la regulació i els límits que el sentit comú imposa.