Mocions de censura

«Davant de l’esmicolament del PP, a qui amb prou feines queden dirigents sense estar imputats, el bloc d’esquerres utilitza el mecanisme per fer evident que Rajoy és insostenible»

27 d’abril de 2017
Una moció de censura es presenta, en principi, per tombar un govern i col·locar un nou president. Semblaria, doncs, que abans de fer el pas caldria que els interessats s’haguessin assegurat de tenir els suports necessaris, els vots suficients per guanyar i, en efecte, provocar el canvi de govern. Seguint aquesta lògica, la iniciativa de Pablo Iglesias està condemnada al fracàs, i seria lògic plantejar-se com és que ha anunciat la iniciativa sabent que el PSOE reaccionaria a la contra.

La resposta és que Podem no es planteja una victòria immediata, sinó una preparació d’un triomf futur. És a dir, davant de l’esmicolament creixent i evident del PP, a qui amb prou feines queden dirigents sense estar imputats, el bloc d’esquerres utilitza el mecanisme parlamentari per fer evident que Mariano Rajoy és insostenible, avançar un pas més enllà de les simples declaracions de passadís o de tertúlia. Per tant, es tracta d’un gest estratègic, de situar-se al primer pla dels qui denuncien la situació, pensant, com deia, en el futur i no pas en la victòria ara mateix. I, d’altra banda, i no menys important, posar en un compromís els altres grups que podrien fer el mateix, especialment el PSOE, amb vista al sorpasso llargament covat. D’aquí, també, la reacció irada dels socialistes a la iniciativa d’Iglesias.

Enginyeria parlamentària, es podria dir. Segurament, però no es pas res de nou. Uns exemples: durant els mandats de Jordi Pujol hi va haver no una, sinó dues mocions de censura, una al principi del seu regnat i una altra al final. Al 1982, el PSUC va presentar Josep Benet, un lluitador antifranquista cristià de prestigi, per enfrontar-se a un govern que encara no tenia majoria absoluta. La moció, presentada en un moment de crisi dels comunistes catalans, acabats d’escindir en dos partits enfrontats, va ser amplament derrotada. Al cap de dos anys, Pujol arrasava a les noves eleccions. Al 2001, va ser Pasqual Maragall, que havia guanyat les eleccions per vots però no per escons, va presentar una nova moció contra Pujol. Tampoc va guanyar, però dos anys més tard , amb l’ajut d’ERC i d’ICV, va arribar a la presidència. El pujolisme estava ja prou desgastat com per saber fins a quin punt aquella moció de censura li va servir a Maragall com a trampolí.