En la historia política, el lloc que reclamen el cúmul de moderats que semblen sortir de sota les pedres en les darreres setmanes ha rebut el nom de revisionisme. És un corrent, present sobretot en certs àmbits del socialisme del segle XIX, que es resistia a creure en les bondats de la dictadura del proletariat i que entenia, en plena sintonia amb la idiosincràsia dels llocs on es va implantar, que córrer massa no porta enlloc i que més val assentar petites conquestes que sotragar el sistema per tornar enrere al cap de poc temps per la mateixa inèrcia de l’acció violenta. Però de tesis generals sobre Europa no n’hi ha gaires i, si no, recordem el que fa pocs dies se’ns va dir des de la presidència del Parlament Europeu: la independència de Catalunya és un tema intern (el que permet endevinar que sigui quina sigui la sortida, Europa la farà seva), no tenen regla aplicable a cada cas, ni tan sols al belga, si s’escau la reforma que planteja hores d’ara el partit flamenc majoritari, una mena d’avantsala de la desaparició de Bèlgica.

Tanmateix la història del món occidental que conclou en el nostre estat social i democràtic de dret actual, amb una Constitució liderant cada sistema normatiu, no és el resultat del revisionisme, ans de la revolta. ¿O és que la caiguda del mur de Berlín i la perestroika soviètica no en són mostres de segon ordre de les revolucions burgeses americana, anglesa i francesa com a punts de referència i d’inflexió del sistema que veiem esmicolar-se en el present? Són els principis bàsics d’aquelles revoltes (maçònics en bona mesura, si se’m permet la digressió) els que han governat occident aquests segles, i que arriben al seu declivi amb l’emergència present dels moviments nacionals, identitaris i personalistes. També ara ens trobem, no en una modulació del sistema econòmic com en última instància seria el revisionisme abans esmentat, ans en un canvi de paradigma que abasta moltes dimensions i conceptes; i canvis d’aquesta mena, com els d’aleshores, no els protagonitzen els moderats, els protagonitzen els revolucionaris. Per bé i per mal, si es vol afegir; amb el cost que comporti, i cal dir-ho també. Però el temps de Hobbes a Anglaterra, la consecució de l’estat federal americà, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que es forja a cop de guillotina, són temps i dades crues, determinades, inevitables, fins i tot algú diria que desitjables en temps de tempesta. Com si calgués fer dissabte a les estructures polítiques.

És cert que per analitzar la qüestió hi ha una gran diferència, com sempre, entre aquells que tenen alguna cosa a perdre i qui creu que ho té tot a guanyar. És cert també que una percepció i l'altra tenen quelcom de subjectiu, imaginari o irreal; tant és. Aquest és temps de tempesta, i àdhuc podria dir que es percep com a necessària per tal de deixar enrere la malenconia que ens ha ofegat des de fa dècades. No sé si hagués estat diferent sense la crisi; crec que alguns a Madrid creuen que dient que la crisi ha passat, també passarà la dèria: però com sigui que la crisi entre la gent encara farà estralls una bona estona, i com sigui que hi ha raons del cor que la raó no entén, aquesta part de la història l’escriurà qui la pateix en la seva carn i en seu cor, o en la butxaca buida. Després ja vindran els de sempre, els de la butxaca ben farcida, a escriure la música que els permetrà continuar ballant còmodament sobre els cadàvers de l’enèsima revolució.