El sobtat empobriment de les classes mitjanes a Espanya i a Catalunya comportarà un rebrot de radicalismes lògics i poc evitables. Assalariats de nivell mitjà o alt, professionals liberals, petits empresaris o botiguers no són les víctimes que rebran l’impacte més fort de la tempesta perfecta econòmica i financera que patim, però sí que són els sensors socials més efectius i els revulsius més actius. Són aquests sectors els que en la part del món que ens ha tocat viure han impulsat o han decantat canvis, revolucions o involucions durant els segles anteriors. I ara comencen a patir. Aquests temps aspres han provocat que a Espanya hagin aparegut masses indignades, hagin florit les banderes republicanes i comencin a prendre volada populismes comunicatius filofeixistes. A Catalunya una part d’aquesta energia ofesa tria l’independentisme com a remei que hauria de resoldre tots els mals del país.

Un dels poders que pot patir els efectes de la sotragada és la monarquia espanyola restaurada. Joan Carles I va haver de creuar temps difícils. Va rebre la corona de la mà d’un dictador, pel qual mai ha dissimulat la simpatia, i durant uns anys es va moure entre els uns i els altres. Entre militars i milícies auxiliars declaradament franquistes i una amalgama democràtica on hi havia de tot. Finalment, es va guanyar l’adhesió forçada dels partits de l’esquerra i va resoldre amb intel·ligència l’intent de retorn al passat que va perpetrar un sector de l’exèrcit. Encara no ha quedat clar quina part de responsabilitat va tenir ell mateix en el cop del 23-F, però al final, fos com fos, el monarca es va decantar per la legalitat democràtica. Una opció que li va fer guanyar la devoció dels darrers resistents. I que va convertir la institució en una peça indispensable per assegurar la consolidació del model constitucional.

Però el mateix rei que es va guanyar les classes mitjanes pot perdre-les ara. A Catalunya les simpaties monàrquiques són més aviat escasses. O almenys no s’expressen amb la mateixa passió amb què ho fan en altres punts peninsulars. Però ara això pot canviar també allà. Del descrèdit de la política, no se n’escapa ningú. Tampoc la màxima expressió de la política, que és el cap de l’Estat. Joan Carles havia reaccionat amb una certa agilitat davant el cas Urdangarín, però, quan semblava que ho tenia tot controlat, el govern de Rajoy li ha fet un magre favor mantenint la partida pressupostària per a la casa reial. I per si no n’hi havia prou, el monarca ha estat agafat a pèl quan es disposava a fer una cacera d’elefants milionària al cor de l’Àfrica. Mentre la gran majoria dels partits, que encara l’avalen, mira de no ofendre més els sentiments populars, una part significativa de l’opinió pública espanyola, expressada a través de tots els laberints de les xarxes socials, comença a qüestionar-lo obertament.

Temps de radicalismes socials a Espanya. Uns sotracs que es poden emportar també una institució que no té, ni de bon tros, la fortalesa de la seva homòloga britànica. L’extrema dreta espanyola –la que s’escolta Federico Jiménez Losantos i es llegeix Pedro J. Ramírez- fa temps que ha descartat el monarca. A l’altre extrem de la corda ara se’ls suma ara un nou brot de republicanisme d’esquerra. Un brot que desplega les banderes tricolors que Santiago Carrillo i Felipe González els van ordenar plegar.