Monument al cinisme

«Són els interessos polítics del moment els que fan que ses senyories socialistes i obreres recuperin un debat que els seus vots al Congrés sempre s'havien encarregat d'evitar»

11 de maig de 2017
Ja em perdonarà el diputat Joan Tardà per haver-li manllevat aquesta expressió per encapçalar l’article. Però sincerament, no he trobar cap altra manera millor per definir la presentació per part del PSOE d’una proposició no de llei per, entre d’altres coses, treure les despulles de Franco del Valle de los Caídos.

I no perquè aquesta i la resta de propostes (que han estat aprovades pels diputats, sense que això signifiqui que el govern del PP estigui obligat a complir-les) no siguin justes. Sinó perquè només han estat els interessos polítics del moment els que han fet que ses senyories socialistes i obreres recuperessin un debat que els seus vots al Congrés sempre s’havien encarregat d’evitar. S’ha de tenir molta barra per demanar ara una sèrie de mesures que, en tots els anys en què el PSOE ha governat Espanya (a voltes amb majoria absoluta), ni tan sols s’han plantejat.

Parlem del rescabalament de les persones que van ser obligades a fer treball esclau? Parlem dels beneficis que aquestes pràctiques inhumanes van proporcionar a determinades empreses que mai han hagut de pagar cap tipus d’indemnització (com sí que ha passat en altres països europeus, com Alemanya)? Parlem dels patrimonis espoliats a persones, partits, sindicats o institucions que encara no han estat retornats?

Parlem de la Llei de Memòria Històrica del 2007, que el PSOE (amb els vots d’IU i Iniciativa per Catalunya, tot sigui dit) va aprovar? I recordem com en aquesta llei es va negar a definir els crims del franquisme com a crims contra la humanitat? I com no es va acceptar el reconeixement jurídic de les víctimes?

Aquests són precisament els punts clau que han fet que quan un represaliat pel franquisme (o un familiar) hagin buscat respostes hagin hagut de dirigir-se a la justícia... argentina. I aquest fet també ha provocat que, contràriament al que ha passat en altres estats europeus amb problemàtiques similars, les sentències dictades pels tribunals franquistes no puguin ser anul·lades.

Per això prop de 80 anys després del seu afusellament, el president Companys continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. Igual que Carles Rahola, Carrasco i Formiguera, Joan Peiró i els milers i milers d’assassinats per aquell règim criminal que va ser el franquisme. I això malgrat les promeses de la llavors vicepresidenta socialista Maria Teresa Fernández de la Vega (promeses fetes el 2004 al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, a pocs metres d’on va ser afusellat Lluís Companys).

I recordem com el Consell de Drets Humans de l’ONU ha amonestat diverses vegades l’estat espanyol (sí, el que han governat ininterrompudament PSOE i PP des de la mort de Franco) per fer molt poc (i malament) per la recerca de la veritat i la justícia sobre els crims del franquisme i la reparació de les víctimes, moltes de les quals continuen enterrades en fosses comunes.

I si parlem del Valle de los Caídos, tinguem en compte, també, les constants crítiques de l’ONU per mantenir, a l’Espanya del segle XXI, “un espai d’exaltació del franquisme” que va ser construït per la mà d’obra esclava dels perdedors de la Guerra Civil.

I sobretot, no oblidem que, al costat del dictador i de José Antonio Primo de Rivera, hi ha enterrades desenes de milers de persones més. Molts d’ells republicans catalans i espanyols extrets de les fosses comunes on eren enterrats i traslladats (sense ni tan sols notificar-ho a les famílies) al mausoleu del dictador. Unes famílies que, malgrat el foc d’encenalls del PSOE d’aquests dies, continuen esperant una cosa ben elemental: justícia.