Aquesta setmana hem conegut (gràcies a El Confidencial) que els investigadors de la trama del 3% de Convergència creuen que l'advocat Miquel Roca va pagar el 2011 una "mordida" de l'11% per l'adjudicació d'un contracte. Segons explica el diari, la Guàrdia Civil ho creu així per una simple qüestió temporal: Roca va ingressar la donació 24 hores després de rebre el contracte, així que devia ser una "mordida".

És així com s'han imputat fins ara diverses de les comissions suposadament pagades a CDC. La llista de donants en una mà, la llista d'adjudicacions en l'altra, i a establir connexions de tipus temporal entre totes dues. Aquesta adjudicació ha d'estar relacionada amb aquesta donació perquè és més o menys contemporània i representa, més o menys, el 3%. Etcètera.

Però, en el cas de Roca, hi ha diverses coses que fallen. En primer lloc, sabem (gràcies a El Crític) que Roca, el seu despatx, és un dels grans receptors de contractes de la Generalitat. Durant els darrers 5 anys n'ha guanyat 58, el que surt a un contracte per mes. També sabem (gràcies a El País) que Roca va realitzar una única donació a CDC, de 10.000 euros el 2011.

Se suposa, doncs, que Roca només va pagar per una adjudicació, i precisament per la més propera temporalment a la donació? Per què no va pagar per la resta? Comptant que si fos per un sol contracte estaria pagant un desorbitat 11%, ¿potser és que va pagar per diversos contractes? Per quants?

La cosa es va complicar encara més aquest dissabte, quan El Confidencial va explicar que, a més de Roca en nom propi, altres dos advocats del seu despatx van realitzar donacions a CDC, d'altres 10.000 cada un, totes en una forquilla de 30 dies. Citant fonts de la investigació, el diari conclou que Roca va pagar una mossegada del 44,4% per l'adjudicació de novembre de 2011.

Aquesta xifra del 44,4% hauria de fer saltar totes les alarmes del sentit comú. No és raonable que algú que guanya un contracte cada mes pagui aquesta quantitat per un contracte concret i res per la resta. I, amb les dades conegudes, aquesta incoherència es repeteix amb altres donants, com constructores que suposadament van pagar per un sol concurs, i a més en diners 'blancs' i a la vista de tots.

El relat de les mossegades per obra concreta és periodísticament molt efectista. Permet assenyalar a persones amb noms i cognoms, amb dates i quantitats. Però, quant s'hi aprofundeix, té llacunes importants.

Una hipòtesi molt més versemblant és que les donacions que es realitzaven a la fundació de Convergència tenien a veure amb algun tipus de quota fixa, que col·locava als donants en una llista d'adjudicataris privilegiats. Les donacions servirien per engreixar les relacions personals, per guanyar simpaties i per establir relacions de confiança mútua, més que com una mera transacció comercial a preu estipulat. I a més, encaixa perfectament amb la idea que el tresorer fos el repartidor de les adjudicacions, més contractes pels més "amics".

Aquesta teoria és molt menys efectista, però molt més alarmant. Preocupant, primer, per la dificultat de provar-ho, detectar-lo i eradicar-lo. I, segon, perquè ens parla de tot un sistema de corrupció basat en relacions informals, tremendament estès i normalitzat. Al País Valencià es va popularitzar fa uns anys l'expressió "no és una poma podrida, és tot el cistell". És hora de revisar el cistell català.