El flamant president de l'autonomia andalusa, el popular Juanma Moreno, ha passat per Catalunya i ha dit que el Govern de la Generalitat  "margina" els catalans d'origen andalús i ha anunciat que l'Executiu andalús serà "dic de contenció i contrapès" que exigirà "que es respectin els drets dels andalusos les seves tradicions i la seva cultura". Moreno, que va néixer a Barcelona, ha afegit que, si cal, anirà als tribunals per concretar el seu solemne objectiu. El president autonòmic, que governa gràcies a un acord amb el partit de Rivera i al suport de Vox, ha trobat un manual (en algun calaix del despatx) que recomana fer-se un nom presentant-se com el salvador de molts catalans presumptament maltractats. Que això no tingui res a veure amb la realitat tant li fa, perquè només es tracta de fidelitzar els votants andalusos més crèduls amb les mentides que sobre Catalunya difon la premsa més sectària de Madrid i províncies.

Moreno vol explotar ara un fantasma que, afortunadament, va ser vençut fa molt de temps, durant els primers anys de la restauració democràtica i autonòmica. A les primeres eleccions al Parlament, l'any 1980, l'anomenat Partido Socialista de Andalucía (regionalista) va aconseguir dos escons. El seu discurs era el mateix de l'etnicisme nostàlgic i pervers que avui exhibeix el dirigent del PP, la mirada de qui vol negar la condició de català de ple dret a una persona a partir de l'enaltiment paternalista d'unes arrels i d'un sentiment molt legítim. Aquells dos diputats van ser desactivats per la realitat, i també per la tasca de formigueta del socialista Josep Maria Sala, que va dedicar-se amb gran tenacitat a mimar les entitats regionals presents a Catalunya, com ho feia també el convergent Antoni Comas des de la conselleria de Benestar Social, per encàrrec directe de Jordi Pujol. Aquella llavor de neolerrouxisme no va donar fruits i, amb el pas dels anys, un català de Còrdova, José Montilla, va arribar a president de la Generalitat, un fet que Moreno i els seus amics passen per alt.

L'independentisme de nou encuny ha evitat molt bé la trampa de les identitats tancades i aposta per una idea oberta, dinàmica i flexible de la identitat, d'acord amb el catalanisme posterior a la guerra civil. Tots els estudiosos internacionals subratllen el caràcter cívic del modern nacionalisme català, lluny del biaix ètnic d'altres nacionalismes. Només des de Madrid i sense cap base empírica parlen de "supremacisme" i altres fakes quan volen criticar el procés. En això no hi ha discrepàncies: PDECat, ERC i la CUP comparteixen la mateixa visió integradora i cosmopolita del fet nacional català i de la immigració, la d'abans i la d'ara.

El PP s'ha convertit a Catalunya en un partit irrellevant, condició agreujada pel protagonisme d'Arrimadas, la principal competidora dels populars en el mercat de l'espanyolisme exacerbat. Aterratges demagògics com el de Moreno intensifiquen la sensació de liquidació final d'una sucursal que (sense alcaldes i només quatre diputats) perd parròquia de manera inexorable i fitxa figures peculiars, com el nou candidat a l'alcaldia de Barcelona, un personatge que es vanta de tenir deu cognoms ètnicament catalans, exercici que cap independentista fa ni faria. Alejandro Fernández, encarregat de la paradeta, predica moderació mentre permet missatges incendiaris dels seus correligionaris.

Acabo aquest paper sense necessitat d'esmentar l'art de la genial Rosalia per demostrar res, perquè Catalunya sempre ha estat terra de pas i de fusió de cultures, un territori de marca que absorbeix les influències i les converteix en patrimoni col·lectiu. Aquesta és una de les fortaleses del nostre país, tan certa com els intents irresponsables d'aquells que -des del PP i Cs- volen atiar la confrontació social per pescar vots i alimentar la por.