Quan em passa pel cap, canvio de tema, quan em passa pel davant, prefereixo mirar cap a un altre costat i quan em toca de prop, intento mirar-m'ho de lluny. Són mecanismes que se m'activen de forma inconscient. És la por, el terror. És voler pensar que a mi o als meus no ens passarà. Que encara no toca. Quan el final, tard o d'hora, ens arribarà a tots. Encara que no en parlem, que ningú ens ho hagi explicat i que molts cops ens ho hagin amagat. Arriba el dia que la mort no passa de llarg, i com més present ho tinguem, més digne serà el nostre final. 

La setmana passada la mort em va passar a tocar. Feia temps que no anava a un funeral. No és que ho trobés a faltar, està a la llista de moments que em fan pànic. I si sumes el component sentimental, és el lloc on no voldria anar mai. Fa mal, et trenca el cor per la persona que ha marxat i pels que es queden. I et deixa una buidor que no es pot comparar amb res. I tot, en un ambient, que sigui estiu o hivern, és gèlid. Començant pel tanatori, aquell invent per fer-ho tot més còmode. Aquella sala sense ànima on els familiars van rebent el consol dels que ho senten i dels que passaven per allí. Tot protocol·lari, tot calculat, hora d'entrada i sortida, missa i cap al cementiri. 

En 24 hores havíem passat de gaudir la dona de 96 anys enèrgica, alegre, de somriure càlid i generosa fins a no poder més, a no trobar-la enlloc. Els familiars van triar la roba, les flors, la música, el poema. Pensant en allò que li agradava o què li hagués agradat. Però com passa sempre a tots els funerals, i més enllà de pensar en com ho hagués volgut, cap indici de la seva personalitat, de qui va ser i del que quedarà per sempre. Les companyies asseguradores s'asseguren que tot sigui ràpid, fàcil, i sobretot, deshumanitzat i estandarditzat. Que tots siguem iguals davant la mort. Obren el catàleg, i els familiars trien. Ens passem la vida fent i desfent, intentant controlar-ho tot I, en canvi, el moment de marxar el deixem a l'atzar o als desitjos dels altres. 

De la mateixa manera que decidim com serà el nostre casament o la festa d'aniversari, estaria bé pensar en com voldríem que ens acomiadessin. Que les nostres últimes voluntats no siguin només decidir a qui deixarem el nostre patrimoni. Total, igual es barallaran i nosaltres ja no ho veurem. Que no hi hagi protocols i, si n'hi ha, que siguin els que cadascú haguem triat. Que no hi hagi música, si no m'agrada, que no hi hagi flors, si les detesto, o que hi hagi una gran festa familiar, si és el que em venia de gust. Ja que només morim un cop a la vida, no vull fer-ho com tots, no vull cap catàleg. Ja que només marxaré un cop, vull fer-ho al meu gust, a la meva manera.