No és la primera vegada que el focus se situa sobre el conseller Miquel Buch. De fet, plou sobre mullat. Els Mossos d'Esquadra són els encarregats de garantir la seguretat ciutadana i, precisament per això, són els primers que han d'exhibir exemplaritat. Ha quedat clar que això no està sent així. No és tolerable que agents policials, amb independència de quin cos formen part, trenquin protocols que són molt clars i que, a més, ho facin de forma reiterada. En poc més de dos mesos els Mossos acumulen episodis greus, com la mala planificació dels dispositius de seguretat i els excessos durant les manifestacions de Jusapol i col·lectius antifeixistes, així com durant l'aniversari de l'1-O. Ara, s'hi sumen les càrregues d'aquest dijous a Terrassa i a Girona.

No hi ha proporcionalitat en actuacions que han quedat acreditades. És prou conegut, per exemple, que els projectils de foam no tenen una trajectòria erràtica, sinó que és precisa. I hi ha un comandament que ordena el tret. En el cas de Terrassa, va rebre una diputada; però també hi ha hagut manifestants que han estat víctimes dels protocols incomplerts. Què està passant amb la coordinació als Mossos? Per què es reiteren errors en els dispositius? Es revisa prou la idoneïtat dels agents que formen part de la Brimo i del cos en general? La ciutadania mereix respostes i assumpció de responsabilitats. En aquest sentit, el president Quim Torra ha estat àgil a l'hora d'exigir moviments. Buch és, a hores d'ara, a l'ull de l'huracà. La pressió del president al conseller, per cert, ha generat incomoditat a l'espai neoconvergent. 

Un any i quatre mesos després dels atemptats, s'ha acabat l'idil·li d'una part dels catalans amb els Mossos. Més enllà de les deficiències actuals en la coordinació dels dispositius, fa anys que al cos policial es detecten excessos i males praxis: no oblidem el cas d'Ester Quintana, a partir del qual es van acabar prohibint les pilotes de goma; els sis mossos condemnats per la mort de l'empresari Juan Andrés Benítez o les dures càrregues per desallotjar els indignats de la plaça Catalunya. Una policia que es pretengui democràtica ha d'estar en constant revisió i no repetir errors. 

Requereix també d'un debat profund quina és la millor fórmula per combatre l'extrema dreta. Si l'ascens dels ultres ja és de per si un problema majúscul, la incapacitat per articular una resposta que la freni és profundament alarmant. Cal centrar-hi els esforços, acció i intel·ligència tant des de la vessant política -fa falta valentia, acció de govern i lluita contra les desigualtats per no donar ales a les pors de les quals s'alimenta l'extrema dreta- i des de la vessant de la mobilització. L'antifeixisme és un moviment imprescindible, com ho és també el feminisme, per fer front a grupuscles que fan bandera del franquisme, de la xenofòbia i el masclisme. Precisament per això, ha de tenir present que el pacifisme en les reivindicacions el fan més fort. 

La imatge d'una extrema dreta que actua amb impunitat ha pres força. Gràcies, en part, a la passivitat de la policia nacional en els darrers mesos i a un discurs de PP i Ciutadans que legitima la seva presència i fa els ulls grossos davant l'enaltiment del feixisme o les proclames anticonstitucionals. Això no s'ha de silenciar, s'ha de denunciar perquè la ultradreta és una amenaça contra els drets i les llibertats. La protesta al carrer està justificada i és, insisteixo, necessària. Sempre, però, tenint present que no es pot caure en l'error de perdre les formes precisament per no perdre la raó. Les reaccions testosteròniques no ajuden, sinó que enterboleixen l'objectiu. A l'extrema dreta se la combat amb les armes que ella no té: arguments, valors, capacitat de mobilització massiva i pacifisme.