Trobant-nos com ens trobem en un període de transició nacional cap a un estadi nou, la llengua reflecteix molt bé les limitacions i condicionants d’aquesta etapa i, per tant, les expressions i conceptes propis de la ideologia fins ara dominant. Sembla ja força superada la història aquella dels inicis del procés en què, la por atàvica a parlar clar i expressar sense embuts la rotunditat final del projecte emancipador, duia a parlar d’estat propi en comptes d’independència o de consulta en lloc de referèndum. Si bé és cert que el dret a decidir encara cavalca al costat del dret a l’autodeterminació, hi ha tics lingüístics que expressen molt bé que, si bé la desconnexió emocional d’Espanya és una realitat per a un nombre destacat de compatriotes, molts dels quals mai no s’havien ni imaginat que podrien defensar la independència nacional, certs usos lingüístics apareixen com una rèmora de l’etapa anterior.

Sorprenentment, el mot nacional, que sembla que, a hores d’ara, no hauria de tenir cap dubte en quins casos ha de ser utilitzat adequadament i en quins correspon, de totes totes, la paraula estatal, n’és una mostra. Hi ha gent, a Catalunya, el País Valencià o les Balears, el compromís nacional dels quals és fora de tot dubte que, sense ni adonar-se’n, parla de nació allà on hauria de fer-ho d’estat. I així, amb naturalitat, critiquen que, posem per cas, cap cadena de televisió "nacional" no hagi volgut emetre el documental sobre les clavegueres de l’Estat, quan, en realitat, han estat, justament, les nostres cadenes nacionals (TV3 i IB3) les que sí que ho han fet, en contrast amb les estatals, públiques o privades, o amb aquelles d’àmbit dit autonòmic, però controlades pels partits del règim, és a dir, totes.

Hi ha independentistes que asseguren, convençuts, que en el cas d’unes eleccions "nacionals", el que cal fer és no concórrer-hi o, en el millor dels casos, no anar a ocupar els escons obtinguts. Si s’hagués fet així, dels tres parlaments nacionals de què disposem, al de Catalunya no hi hauria ara una majoria parlamentària independentista. I encara hi ha qui, de bona fe, afirma que a nivell "nacional" la majoria no ens poden veure, afirmació que si fos certa seria l’expressió més gran d’autoodi col·lectiu que ha conegut la història de la humanitat. Allà on diuen "nacional", doncs, caldria dir estatal...

Un altre dels conceptes que campa lliurement per tots els discursos és el de territorial. Així, hi ha qui assegura, a dreta i a esquerra del sobiranisme, que el principal problema d’Espanya és el territorial. Com si es tractés d’indicar una mancança en planificació territorial que hi donés un ús o bé un altre, pendent d’una ordenació del territori més avinent. De fet, no estem davant d’un tema ecològic, exactament, ni de si declarem el territori en qüestió sòl urbanístic, rústic industrial o destinat a serveis, perquè el problema subsistiria. No es tracta d’un problema territorial sinó nacional o, si es vol més exactament, plurinacional, de com resol Espanya la realitat de diverses nacions que, ara i tant, encara formen part del seu estat. Però, amb un capteniment tirant cap a naïf, no és poca la bona gent independentista que, en converses, articles o tertúlies, s’avé a donar cobertura a l’insuls concepte de territorialitat, legitimant així l’absència de qualsevol referència nacional al discurs públic. Són els mateixos que, com si res, asseguren que Catalunya és la regió més avançada d’Espanya en tots els àmbits, o bé que Barcelona és la capital que rep més turisme de tot Espanya o bé que un català és el primer d’Espanya d’haver aconseguit tal o qual proesa, rècord o marca. I és així que molts que volen anar-se’n d’Espanya, que emocionalment ja fa temps que n’han desconnectat, continuen referint-s’hi com si encara hi fossin. La boca, doncs, no sempre està d’acord amb el cor...

No són pocs els que es refereixen als que s’oposen a la independència nacional com a unionistes i blasmen l’unionisme a tort i a dret. El mot en qüestió és l’usat habitualment als comtats del nord, a Irlanda, contraris a la unificació de tot el territori irlandès sota l’empara de la República d’Irlanda i partidaris, doncs, de continuar units al Regne Unit. Si bé en el cas espanyol fóra més lògic dir-ne unitaristes o, millor encara, uniformistes, continuo pensant que el contrari d’un independentista és un dependentista. La posició antagònica de qui vol que el seu país sigui independent és, precisament, que sigui dependent d’un altre. Unionista, a més, pot crear confusió com a terme equívoc, ja que la majoria d’independentistes que conec al País Valencià o a les Illes Balears, per no dir tots, són simultàniament unionistes de Països Catalans i, per tant, la idea d’unió no és, per ella mateixa negativa, com si que ho és la idea clara i descarnada de dependència. Finalment, encara que sembli estrany en aquestes alçades de la història, encara hi ha qui es refereix al País Valencià com a Llevant -per exemple en un interessant documental aparegut fa poc sobre la guerra del 1936-, concepte exòtic quan és dit des del territori català peninsular, atès que el sol no ens surt precisament pel País Valencià, sinó per Menorca i que, ai las, només té sentit per a qui es mira el món des de Madrid. Al cap i a la fi, aquestes qüestions de llenguatge van d’això, de mirar-se el món des de Madrid i de reproduir-lo tal i com des d’allà el veuen, oblidant l’obvietat que allà no és aquí.