Barcelona és clau per a l’independentisme. I també per a totes les altres famílies polítiques. Governar la capital de Catalunya (o la segona d'Espanya, segons com es miri) és un caramel. Tant per les àmplies competències del consistori com per la immensa projecció internacional i el dinamisme de la ciutat. El bloc republicà se sap majoritari però no està d'acord sobre com ha d'afrontar les eleccions de maig per governar-la unit. I si ho ha de fer només en clau independentista –més tenint en compte que la república no és per avui– o si l'oferta ha d'integrar com a mínim al mateix nivell assumptes més quotidians i que hi entenen poc d'identitats, com ara la seguretat, les remunicipalitzacions o el tramvia. Són temes candents i en els que es pot intuir que els quatre actors sobiranistes no pensen, per ara, igual. Els altres fixaran posició amb claredat.
 
Dels quatre espais republicans (el postconvergent, el d’ERC, la CUP i la candidatura de Graupera promoguda per Demòcrates i l'ANC) el de l'antiga CDC és el que s'hi posa més tard. Esquerra i la CUP tenen decidit fa temps presentar-se sols i amb ofertes identificables ideològicament. Tot plegat amb la intenció de captar també vot dels comuns, que si bé han identificat bé els problemes de la ciutat no han reeixit en la gestió, entre altres factors per la precarietat política d’Ada Colau. El PDECat fa mesos que es mira l'escenari preocupat i, cada dia que passa, veu més complicat recuperar l’alcaldia que Xavier Trias va perdre el 2015 si no és liderant un front independentista poc o gens viable, per més que en sentirem a parlar els propers mesos .
 
Per això el passat octubre el PDECat ja va moure fitxa i, constatant que la seva candidata Neus Munté no generava entusiasme més enllà dels quadres i militants del partit i que Puigdemont desatenia de la qüestió perquè la seva prioritat era articular la Crida com a partit i el Consell per la República com a entitat, va posar damunt la taula el nom de Quim Forn. Sabien que era inqüestionable pel seu coneixement de la ciutat, que l’avalava una bona gestió com a tinent d’alcalde i conseller i que la condició de pres polític li atorgava un plus de legitimitat i electoral.
 
La novetat, que us vam explicar dijous a NacióDigital, és que el PDECat, aquest cop sí, s’ha sortit amb la seva i la Crida comparteix que Forn sigui el cap de llista. A canvi, l'espai polític en gestació que lideren Puigdemont i Jordi Sànchez proposarà un nom que faci tàndem amb ell. No és una tria menor perquè Forn no podrà fer campanya amb normalitat (estarà en ple judici i empresonat) i seria una sorpresa que el Suprem no l'inhabilités a l’estiu. Per tant, si Elsa Artadi, que us vam explicar que s'està pensant acceptar l’oferta de Puigdemont i Forn per ser número dos, dona el sí serà, a la pràctica, cap de cartell. Un moviment que implicarà canvis rellevants al Govern i en l'orientació de la seva carrera. Artadi és, a més de portaveu, interlocutora amb el govern de Pedro Sánchez, la principal veu de JxCat al Govern i fins ara es donava per descomptat que seria cap de llista quan toquin eleccions al Parlament. De fet, a Presidència hi ha alts càrrecs que fa mesos que preparen aquest escenari.
 
Amb Barcelona, la Crida i l'entorn de Puigdemont s'hi han posat tard (els periodistes Pilar Rahola i Antoni Bassas els van dir que no, Graupera no va rebre l'aval que va anar a buscar a Waterloo i Ferran Mascarell sembla condemnat a tirar la tovallola o a convertir-se en outsider a desgrat seu) però podran jugar les cartes. Ho faran no sense decebre els qui ara descobreixen que no tot es resoldrà fent primàries i amb l’horitzontalitat que havien volgut creure, que el PDECat no sortirà d’escena com si res, i que els seus seguiran fent pactes als despatxos. La política real segueix refractària als discursos màgics.  
 
El missatge és Forn. El seu lideratge, a més de ser l'únic que genera consens intern en un espai que es repensa des que el 2014 van coincidir el procés i la confessió de Jordi Pujol, garanteix, d'entrada, un projecte polític coherent, que no estarà despullat d'ideologia i que podrà lluitar amb el vot "d’ordre" amb Manuel Valls. També pel vot independentista amb una ERC en forma a les enquestes i que, per primer cop, es veu cavall guanyador. I amb Graupera, hàbil dialècticament i que els farà competència directa, ja que tant ell com els seus principals col·laboradors provenen de l'òrbita convergent. El filòsof intentarà engrescar els independentistes que tenen raons per estar desenganyats amb la gestió del procés que han fet els grans partits, que s'han estalviat retre comptes fruit del tancament de files obligat per la repressió.

Les cartes comencen a estar damunt la taula. L'experiència demostra que quatre llistes sumen més que una, però és innegable que la dispersió pot fer que es perdi vot i que la competitivitat encarirà arribar els primers. El context obligarà a ser flexibles i generosos a l'hora d’encarar el diàleg amb els comuns si l'independentisme no es vol deixar perdre Barcelona. Perquè per liderar-la i afrontar els reptes (també nacionals) no només cal ser el primer, també tenir governs amb majories més àmplies de la que va tenir Trias o té Colau.