Munch i Delacroix
«Les jornades de tempesta que vivim des del 6 de setembre fan difícil aturar-se a reflexionar més enllà de l'últim succés de l'última hora»
ARA A PORTADA
-
-
De la neutralització a l'exigència dels socis: l'1x1 de l'oposició un any després de la investidura d'Illa Sara Escalera
-
La sequera i la tramuntana impulsen el pitjor incendi dels darrers 50 anys a França Arnau Urgell i Vidal
-
L'opa es complica: els accionistes del Sabadell aproven la venda de TSB i el repartiment de dividends extraordinari Bernat Surroca Albet | Pep Martí i Vallverdú
-
El Govern espera que la UE aconsegueixi el «màxim d'excepcions» aranzelàries per a productes catalans Redacció
Escric aquest article en un moment en què encara no està clar quin serà el desenllaç, no del Procés independentista, per descomptat, sinó de l'enèsim capítol decisiu. Es fa difícil conèixer el final, ni tan sols divendres en podrem estar segurs. Potser és un bon moment per fer algunes reflexions.
El PP s'ha trobat còmode en el 155. Va passar un procés –perdó per l'analogia- que va començar amb un "no aplicarem el 155", després "no volem aplicar el 155", "esperem no haver d'aplicar el 155", fins a "ens veiem obligats a aplicar el 155". I encara més, "quines ganes tenim d'aplicar el 155". L'article més famós de la Constitució espanyola ja l'utilitzen dirigents del PP com a amenaça tòpica contra tot el qui se surti de la lectura més estreta del títol VIIIè, de Navarra a Euskadi passant per Castella-La Manxa. El 155, una teòrica obligació convertida en devoció.
Davant d'això, l'independentisme ha quedat certament xocat, en tots els sentits, i els seus integrants, dirigents o seguidors, es mouen des de fa uns dies entre una sensació d'horror com la que expressa el quadre El Crit, d'Edvard Munch, i un resistencialisme heroic més propi d'Eugène Delacroix. Encara més amb els sí i els no alternats de les hores recents i les immediates.
Però no era de cap d'aquests dos estils artístics com s'ha estat pintant el final del Procés tots aquests anys. Al contrari: el govern de la Generalitat, els partits independentistes i les entitats cíviques han presentat sempre un panorama molt més amable, una gestió senzilla i un camí sense excessives complicacions. Somriures "revolucionaris" i una transició suau i ràpida, sense trasbalsos socials, polítics o econòmics, gràcies al fet que A) els països europeus reconeixerien la nova República amb naturalitat i convenciment, i B) els empresaris i els financers acatarien la nova legalitat sense problemes.
La ciutadania independentista ha assumit aquest discurs repetit i proclamat en mítings, declaracions i tertúlies, ha somniat que li quedaven pocs mesos de conservar el DNI espanyol i ha imaginat que hi havia una correspondència directa entre la seva lògica i la de tothom mínimament cabal de qualsevol altre territori. Quan les coses no han anat com el discurs oficial havia explicat, l'ensurt ha agafat molta gent desprevinguda. D'aquí sorgeixen moltes de les cares amb què ens topem pel carrer aquests dies. Ja dic, cares entre El Crit i La llibertat guiant el poble.
Les jornades de tempesta que vivim des del 6 de setembre fan difícil aturar-se a reflexionar més enllà de l'últim succés de l'última hora. Avui encara més, en uns moments en què sembla que tot el futur s'estigui decidint en trucades i gestions d'última hora. Però això no eximeix de fer quan sigui possible aquestes reflexions sobre el camí recorregut, el camí que va des del 27 de setembre del 2015 a l'actualitat. Que, com estem comprovant, no ha estat tan diàfan i plàcid com s'anunciava. No és fàcil fer prediccions, però esperem no haver-nos de trobar amb la ironia tràgica que, després de tant proclamar que "aquesta serà l'última Diada autonòmica", al final, resulti que era veritat.
El PP s'ha trobat còmode en el 155. Va passar un procés –perdó per l'analogia- que va començar amb un "no aplicarem el 155", després "no volem aplicar el 155", "esperem no haver d'aplicar el 155", fins a "ens veiem obligats a aplicar el 155". I encara més, "quines ganes tenim d'aplicar el 155". L'article més famós de la Constitució espanyola ja l'utilitzen dirigents del PP com a amenaça tòpica contra tot el qui se surti de la lectura més estreta del títol VIIIè, de Navarra a Euskadi passant per Castella-La Manxa. El 155, una teòrica obligació convertida en devoció.
Davant d'això, l'independentisme ha quedat certament xocat, en tots els sentits, i els seus integrants, dirigents o seguidors, es mouen des de fa uns dies entre una sensació d'horror com la que expressa el quadre El Crit, d'Edvard Munch, i un resistencialisme heroic més propi d'Eugène Delacroix. Encara més amb els sí i els no alternats de les hores recents i les immediates.
Però no era de cap d'aquests dos estils artístics com s'ha estat pintant el final del Procés tots aquests anys. Al contrari: el govern de la Generalitat, els partits independentistes i les entitats cíviques han presentat sempre un panorama molt més amable, una gestió senzilla i un camí sense excessives complicacions. Somriures "revolucionaris" i una transició suau i ràpida, sense trasbalsos socials, polítics o econòmics, gràcies al fet que A) els països europeus reconeixerien la nova República amb naturalitat i convenciment, i B) els empresaris i els financers acatarien la nova legalitat sense problemes.
La ciutadania independentista ha assumit aquest discurs repetit i proclamat en mítings, declaracions i tertúlies, ha somniat que li quedaven pocs mesos de conservar el DNI espanyol i ha imaginat que hi havia una correspondència directa entre la seva lògica i la de tothom mínimament cabal de qualsevol altre territori. Quan les coses no han anat com el discurs oficial havia explicat, l'ensurt ha agafat molta gent desprevinguda. D'aquí sorgeixen moltes de les cares amb què ens topem pel carrer aquests dies. Ja dic, cares entre El Crit i La llibertat guiant el poble.
Les jornades de tempesta que vivim des del 6 de setembre fan difícil aturar-se a reflexionar més enllà de l'últim succés de l'última hora. Avui encara més, en uns moments en què sembla que tot el futur s'estigui decidint en trucades i gestions d'última hora. Però això no eximeix de fer quan sigui possible aquestes reflexions sobre el camí recorregut, el camí que va des del 27 de setembre del 2015 a l'actualitat. Que, com estem comprovant, no ha estat tan diàfan i plàcid com s'anunciava. No és fàcil fer prediccions, però esperem no haver-nos de trobar amb la ironia tràgica que, després de tant proclamar que "aquesta serà l'última Diada autonòmica", al final, resulti que era veritat.
Periodista i guionista. Vaig néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. He estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. He treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
Et pot interessar
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.