Múrcia apareix com una singularitat en molts dels mapes comparatius per Comunitats Autònomes perquè és l’única zona castellanoparlant que comparteix moltes característiques amb la resta catalanoparlant de l’eix mediterrani. I alhora el comportament electoral recent amb quasi un terç de l’electorat votant Vox– i recordi’s el bumerang de la moció de censura que va provocar la consagració d’Ayuso a Madrid- posa Múrcia com a punta de llança de la reconquesta falangista d’Espanya. Totes les previsions electorals indiquen l’assentament del lideratge de Vox en aquesta comunitat juntament amb les províncies andaluses del que seria l’antic regne de Granada (d’Almeria a Cadis) i el cinturó de l’Alcázar de Madrid. Per un observador curiós s’escau la pregunta sobre el perquè de la contradicció que hi ha entre aquest decantament cap a l’extrema dreta i el maltractament socioeconòmic relatiu al si de l’Estat.

La contradicció em va aparèixer en llegir l’assaig Una asimetria cartografiada. Els Països Catalans i Espanya en 27 mapes” de Quim Bosch de l’editorial Angle, Premi d’Assaig Irla 2021. Un dels casos que s’expliciten al llibre és el tema de la infrarepresentació política. Quan es compara percentatge de població amb percentatge de diputats i senadors, fent excepció de les dades de Madrid, distorsionades perquè de facto és la capital de la Gran Castella, les comunitats més mal representades són les dels Països Catalans i Múrcia. Per posar un exemple, Castella-La Mancha amb 2 milions d’habitants té 44 representants a les Corts, Múrcia amb 1,5 milions en té 16. Múrcia és la pitjor situada també en relació amb les altres comunitats uniprovincials. En densitat de població està també a prop de la resta de l’eix mediterrani català amb el que comparteix el percentatge de població immigrada amb un 25% superior a la mitjana espanyola. Pel que fa al dèficit fiscal, Múrcia es troba al costat de la resta dels Països Catalans. I concretament en tenir una renda per càpita per sota la mitjana espanyola i malgrat això tenir dèficit fiscal, s’aparella amb el País Valencià. En canvi, en comportament ideològic Múrcia apareix en el mapa de la Gran Castella en grau de militància catòlica en la destinació del 0,7% de la renda a l’Església catòlica; o bé, juntament amb Andalusia pel que fa a abandonament dels estudis secundaris.

No tinc totes les claus de per què la zona castellanoparlant més perjudicada pel model d’estat sigui la que respongui amb una radicalització ultraespanyolista, tal com està passant d’Almeria a Cadis. El que sí que es pot pensar és en processos que hi podrien ser assimilables com l’ocorregut a la Provença i al conjunt del midi francès, on s’ha passat de la personalitat occitana i el comportament esquerrà tradicional a l’autoafirmació identitària xovinista híperfrancesa i al tomb cap a la formació de Le Pen. Desconec si hi ha estudis actualitzats d’aquesta deriva que sembla partir d’un complex d’inferioritat en relació al perfil nacional francès considerat estàndard, que menysté la pròpia identitat i alhora vehicula el malestar social i polític cap a la singularització ultra.

Perquè Múrcia també té antecedents sociopolítics prou diferents als de l’actualitat. D’allà les classes populars van votar amb els peus davant les seves males condicions de vida i van emigrar cap a Catalunya (90.000) als anys 20 i 30 del segle XX en el que va ser la primera aportació poblacional exterior a la Corona d’Aragó. Els “murcianos” integrats o rebutjats en aquella Catalunya convulsa foren mà d’obra necessària i engruixiren molts cops les files de l’anarcosindicalisme. Llavors arribà la guerra i Múrcia, juntament amb València i la Mancha, restaren sempre republicanes fins al final. Les forces republicanes a Múrcia estaven formades pel 6è Regiment d’Artilleria Lleugera de Murcia; la base naval de Cartagena, amb l’Arsenal, la flota de destructors, submarins  torpeders, el 3er Regiment d’Artilleria de Costa i el Regiment d’Infantería Sevilla nº34; la base de polimotors de Totana; la base aeronaval de San Javier i l’aeròdrom de Los Alcázares. Múrcia va crear tres Brigades i un Batalló de Voluntaris. I al final de la guerra va protagonitzar la fugida de la Flota republicana cap al Nord d’África  als ports de Bizerta i Túnis.

Després vingué la repressió franquista sobre aquesta bossa resistent que fou molt més sagnant en termes relatius i absoluts que en les zones frontereres on al menys quedà l’opció més fàcil de l’exili. En la Regió de Múrcia, els processats sotmesos a Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva desafecció a la “Causa Nacional” van ser més de 34.000; els condemnats a pena de mort després del judici sumaríssim previ: 1408; els afusellats 892; i els indultats «per la gràcia de SE el Generalísimo», 520. La repressió va tenir un caràcter de classe, massiu i exemplaritzant: dos de cada tres condemnats a la pena de mort eren treballadors per compte aliè del camp, la indústria i els serveis. El règim del terror a Múrcia en xifres fou que dos de cada cinc homes, entre els 26 i els 48 anys van ser processats i un de cada sis condemnats.
 
Per tant, el caciquisme previ a la guerra i la repressió i el pacte de la fam posterior al 39 van actuar com una mena de neteja no ètnica però sí ideològica a Múrcia. L’hegemonia ideològica instaurada amb el cop d’estat de Franco perviu ara, transmutada en nacionalisme constitucionalista i aquest, dretanitzat, ha substituït als assajos de regionalisme sudista i biaix socialista de l’electorat des del 1980 al 1995. Quinze anys socialistes i vint-i-cinc anys d’hegemonia del PP que ara passa el relleu a Vox. Per això hom queda xocat de la pèrdua del fil roig que significa això. La manca de ruptura democràtica al 77 ens ha portat a la ruptura en la transmissió de la memòria històrica que ens condemna a repetir-la.

I una altra ruptura. Fa cent anys els autocars anomenats transmiserianos portaven per 200 pessetes murcians cap a Catalunya. Avui Múrcia acull 80.000 marroquins, la segona comunitat en termes absoluts, la primera en termes relatius, atrets per les ofertes de mà d’obra temporera i precària de l’agricultura intensiva i el turisme de masses de sol i platja, tant predominant en l’arc que va de Màlaga a Alacant.

Així que, valorem bé tots aquests factors i dades, siguem empàtics i apliquem-nos el conte. Múrcia continua estant molt a tocar.