Històricament, el paper de la dona a la nostra civilització ha quedat relegat a tasques secundàries. No se li ha facilitat, en cap cas, la possibilitat de desenvolupar les seves capacitats per exercir poder, ja sigui econòmic, polític, social o artístic. I ja comença a ser hora de preguntar-nos, conjuntament homes i dones, si hi ha alguna cosa que puguem fer per fonamentar la paritat, per utilitzar els recursos que sufraguem amb els nostres impostos, gestionats per polítiques no sempre paritàries.

Al nostre país, portem un cert retard a l’hora de reconèixer l'activitat de les dones en el camp de la composició i la direcció orquestral. Sí que ho hem fet en el món de l'òpera, en el de la interpretació: les dives són dives. Com també en els instruments, dones que són impossibles d'esborrar de les programacions dels grans escenaris del món.

Encara no hem arribat, però, a cap punt àlgid de com es veu i s'escolta la música escrita per dones. Hem pogut llegir en molts estudis etnològics que en l'ADN de l'home hi ha inscrita la necessitat de descobrir nous mons i, després, explotar-ne la riquesa. També hem après que l'home és l'heroi grec i la dona és la musa; l'home compon i la dona instrumenta; l'home és el creador i la seva dona li fa de public relations. Els homes fan les coses importants; les dones, totes les altres, que no són poques.

Però no ens conformem amb la quietud imposada. L'evolució és instintiva i, per tant, necessària. La dona és un ésser humà que vol expressar-se amb llibertat, que no vol ser dependent i desitja arribar pels seus propis mèrits a l'autorealització.

L'emancipació de la dona no és un invent del segle xx. Si algú s'ho pensa és perquè en el segle passat les dones ja van aconseguir alguns drets; ni de bon tros tots els que ens pertoquen. La lluita pels drets de les dones ha existit des de sempre perquè la necessitat i l'ànsia de llibertat és un dels béns més suprems de la condició humana. La necessitat i el desig d'aprendre, de ser presents en la vida i de prendre decisions és un dret inalienable de la nostra identitat femenina.

Per què no hi ha més dones directores d'orquestra? Per què no s'estrenen obres de dones compositores? Per què les dones estem obligades, encara, a seguir insistint per una igualtat d'oportunitats laborals en el camp de la música? No podem donar percentatges concrets perquè les dades són catastròfiques: en cap cas, al nostre país, les cotes de poder musical de la dona no arriben al 3 %. Això, sent optimistes...

Com podem crear una igualtat d'oportunitats per a les professionals de la música? Doncs, senzillament, donant a les compositores més presència a les programacions dels concerts; editant llibres en la nostra llengua de l'àmbit del pensament musical escrits per dones; donant a les directores d'orquestra la titularitat d'algunes orquestres; que la dona pugui gestionar polítiques culturals amb poder per decidir; i finalment, que les dones puguin tenir les mateixes oportunitats per poder desenvolupar les seves capacitats artístiques, intel·lectuals i socials i, així, ser tan competents com els homes.

Quant a les institucions, hem d'admetre que les lleis d'inclusió no han donat el resultat esperat en el terreny musical; és més, sembla que les «autoritats» desconeixen força la realitat musical de les dones. La cultura musical és de tots i per a tots, per la qual cosa exigim que les institucions polítiques i musicals comencin a treballar perquè es redueixi la bretxa que hi ha entre un músic i una música i, el més important, crear consciència en la gestió de les programacions inclusives.

Volem veure i escoltar als escenaris més dones compositores, més dones directores, i volem llegir més dones que escriuen sobre música. Si no es fa cap moviment per canviar, incorrerem en un nou error: que l'escassetat actual esdevingui l'ostracisme musical de la dona en un futur immediat.

Per acabar, faré una última reflexió. És sabut per tothom que una manera de fer comunitat i crear complicitats a les xarxes socials és per mitjà dels #hashtags. Es creen campanyes dissenyades per cridar l'atenció sobre les qüestions de gènere i discriminació en el món de la música mitjançant la promoció d'una #etiqueta perquè sigui utilitzada per les compositores i les seves obres, per altres artistes, per institucions públiques i per organitzacions. És una manera de crear consciència per mitjà del debat i l'opinió sobre aquesta situació. Hi ha, encara, molta feina per fer!