El procés està trasbalsant moltes dinàmiques, també la informativa. L’últim exemple, diàfan, l’han protagonitzat aquesta setmana La Vanguardia i El Periódico. Dijous al migdia La Vanguardia va esverar el galliner periodístic, penjant a la seva edició digital la notícia d’una reunió secreta entre els presidents Mas i Rajoy. Pocs minuts després, El Periódico, també penjava la mateixa notícia. I mentre el rotatiu del Grup Godó parlava de “fonts de La Vanguardia”, el rotatiu del Grup Zeta parlava de “fonts d’El Periódico”.

Quines fonts? Ningú ho sap, però el cas és que les esmentades fonts l’havien vessat. La Generalitat va desmentir-ho immediatament, primer a través d’una piulada del cap de premsa del president Mas, Joan Maria Piqué, i després per totes les vies que van ser, consecutivament, consultades per la resta de mitjans. Conseqüència: La Vanguardia i El Periódico van despenjar la notícia. La notícia ja no era notícia. Muts i a la gàbia. Però el terrabastall organitzat a la xarxa ja era irreversible.

Un autèntic desgavell, que no és sinó una prova més que la pressió de la immediatesa (a veure qui ho publica abans), afegida a la pressió de la competència (a veure qui ho publica primer) no juguen a favor del periodisme, sinó en contra. Podríem culpar la xarxa genèricament. Però ens equivocaríem. La xarxa no és mai la causa de res, la xarxa és un mitjà, un canal, res més. Culpar la xarxa seria com si una televisió culpés els rajos catòdics o una ràdio culpés les ones hertzianes. Absurd. Els culpables som els periodistes. O fem bé la feina i contrastem, treballem amb esperit crític i amb independència, o no ho fem bé. No hi ha més.

No hi ha més, però no és gens fàcil de fer. No ho és mai, però en processos com el que està vivint Catalunya, encara menys. Per què? Doncs perquè els polítics volen convertir, més de l’habitual, les seves declaracions en missatges en clau: ara estic parlant buscant un gest de l’Estat, ara estic parlant buscant un gest empresarial, ara estic parlant per estimular els meus votants... I així, missatge amunt, missatge avall, clau aquí, clau allà, la realitat comunicativa es desvirtua i s’esfilagarsa. Perquè, per molt que ho vulguin els polítics, la realitat no es pot moldejar com un xiclet.

I, per acabar-ho d’adobar, després ens assabentem que, mentre anem distrets amb els missatges i les claus, els empresaris més influents del país dinen, sopen i es reuneixen més que mai amb els líders polítics catalans i, també, espanyols. Aquesta és una realitat que sempre ha viscut de forma paral·lela a la realitat social. És la realitat de les elits, la realitat dels despatxos, immutable, ferma i decidida. Una realitat que sempre s’ha estimat més semblar muda i engabiada, lluny del soroll mediàtic. Però, ai las, ara es troba, a contracor, retratada i titulada cada dos per tres. És, potser, una de les poques conseqüències positives del trasbals informatiu que provoca el procés. I és, també, la confirmació de la magnitud del trasbals.