Possiblement que cap realitat sociopolítica, cultural i territorial de l'estat espanyol, a excepció de la del País Valencià, hagi estat tant grollerament manipulada per l’extrema dreta monàrquica com ho ha estat la de Nafarroa. El procés d’investidura de la socialista Maria Chivite con a presidenta foral enmig de les enormes dificultats de Pedro Sánchez per a romandre en la Moncloa, ha donat una nova oportunitat a aquesta extrema dreta per atiar el fantasma de l’embranzida dels enemics d'Espanya. Un trencament, cal aclarir, a compte de la traïció de l’esquerra, del seu sotmetiment vergonyós per interessos del tot espuris tant als dictats d’un nacionalisme basc titllat d’imperialista com dels suposats hereus polítics d'ETA.

Cíclicament, l’espanyolisme ultra més abrandat utilitza el "cas navarrès" per a escalfar emocionalment -perillosament- a una part de la societat navarresa i espanyola, desgastar el PSOE i aprofitar per a traçar paral·lelismes polítics amb una intenció inequívocament anticatalana. S'aireja aleshores el discurs catastrofista, les amenaces, les crides a la salvació in extremis de la democràcia. És quan Nafarroa esdevé una qüestió d’Estat, un problema del qual depèn la supervivència mateixa d’Espanya, sinònim de democràcia exemplar però també de democràcia tova que cal preservar amb tota la contundència legal, política, repressiva contra els seus enemics interiors, contra la vella anti Espanya.  

Si molt convé, els promotors d'aquesta estratègia provoquen deliberadament situacions per tal de fixar l’atenció mediàtica sobre la qüestió. Només cal recordar la visita d’Albert Rivera a Altsasu en novembre de 2018 o la que va fer el passat mes de maig a Estella. En la mateixa línia cal emmarcar les declaracions de la portaveu del PP, Cayetana Àlvarez de Toledo en què relacionava escandalosament Bildu amb els atemptats gihadistes de l’11-M, de la Rambla i del Bataclan de París només per a qüestionar la investidura de Chivite amb l’abstenció dels sobiranistes. L'objectiu, òbviament, és estigmatitzar l’adversari, provocar potser una reacció que legitimi al seu torn una resposta tan desproporcionada com es vulgui. Saben com fer-ho i coneixen bé els seus aliats.  

Com en tants altres temes, el "cas navarrès" narrat per Esparza, Casado, Rivera i tutti quanti es basa en mentides i deformacions de la realitat. Per exemple, s'acusa l’esquerra navarresa d’acatar el dictat del nacionalisme que vol imposar l’euskera a tota la població, discriminant a aquells que no vulguin aprendre'l. Per a la dreta, l’euskera mereix tots els respectes, però cal que no surti de la reserva indígena. Així, pràcticament no n’hi ha quasi funcionaris dependents del Govern de Navarra que siguin bilingües mentre que la política de promoció lingüística ha vingut sent tradicionalment inexistent.  

A la pràctica, els drets d'un navarrès euskaldun s’acaben en sortir de la seva comarca de predomini lingüístic basc. Malgrat això, els darrers anys l’interès per la segona llengua del país, entesa per un 10,3 % de la població i entesa i parlada per un 12’9 %, uns 150.000 ciutadans, ha anat creixent. Les modificacions de la Llei Foral de l’Euskera impulsades sota la presidència d'Uxue Barkos de Geroa Bai, el que han fet és, entre d’altres, promoure i afavorir-ne l’ús en l’administració a fi de respectar els drets dels parlants de l’euskera, en un intent d’equilibrar la balança.

Per als detractors de la promoció de l’euskera -entre els quals es compta oficialment el Partido Socialista de Navarra- el problema no és lingüístic, com no ho és tampoc per als detractors de la promoció del català al País Valencià o a les Balears. El problema és que l’euskera, el gallec o el català, són llengües que es perceben com una amenaça al castellà, la llengua que fa de ciment a la unitat d’Espanya.

Tampoc no és veritat que hi hagi una conspiració per a que Euskadi s'"annexioni" Nafarroa. Tant el PP com Cs invoquen contínuament aquest perill i parlen de la derogació de la disposició transitòria quarta de la Constitució que, previ referèndum, permetria que Navarra pogués unir-se a Euskadi. La disposició, impulsada durant la Transició per un espanyolista de pedra picada com Jaime Ignacio del Burgo, en realitat ningú no sap com aplicar-la per la qual cosa a ningú no li interessa furgar per aquesta banda no fos cas...

Al costat dels arguments fal·laços no poden faltar tampoc accions de caràcter més coercitiu com la persecució pública del símbol de la ikurriña en la mateixa capital, Iruña. Nafarroa, qüestió d’Estat, i tant!

Els propers mesos sentirem molt a parlar de Nafarroa, ben sovint vinculada al problema català i en el context de propostes polítiques tendents a reforçar la unitat d’Espanya, la Constitució, la monarquia i el sursum corda.

Fa pocs dies, l'editorial de l'ABC afirmava, "(...) La clave política en España no es -no debería ser únicamente- el tormentoso acuerdo del PSOE con Unidas Podemos, sino el traslado del socialismo navarro al bando panvasquista que busca culminar el proyecto de la gran Euskal Herria (...)". Tot plegat, els socialistes, clamava el diari monàrquic, havien renunciat a  contenir les pulsions annexionistes dels nacionalismes basc i català. Segons l’editorialista, "(...) El modelo en el que confluyen  los socialismos periféricos y los nacionalismos insolidarios es el Antiguo Régimen, el de la fragmentación de los pueblos y la desigualdad de los ciudadanos". Quasi res diu el diari.