En la seva compareixença de dimarts l’injubilable Narcís Serra demostrà ben pal·lesament la utilitat que tenen aquest tipus de controls parlamentaris: com si anés a un concert al Liceu, es limità a respondre de mala gana a les preguntes dels seus opositors polítics i se’n tornà cap a casa tan tranquil. No li va caldre ni tan sols fer el més mínim esforç per defensar-se, atès que sabia perfectament que el Parlament no té cap capacitat coercitiva ni punitiva.

Demostrant una capacitat d’autocrítica admirable –“Jo crec que vaig respondre en cada moment, i que vaig fer el que havia de fer”-, va passar una (teòrica) mala estona i prou. D’explicacions o respostes, és clar, no en va oferir cap. Si més no, cap que es pugui considerar com a tal. Es va dedicar a espolsar-se les puces, a eximir-se de responsabilitats: declarant que la culpa de tot la tingué la crisi, i que, per tant, “abans d'anar a buscar persones, els suggereixo que analitzin les causes”, ja que “el nostre problema era sistèmic, afectava totes les caixes i bancs de l'Estat”.

Des del seu punt de vista, doncs, el fet que, mentre el en fos el president, la Caixa Catalunya entrés d’una manera gairebé suïcida en la guerra de captació de fons (oferint interessos superiors a d’altres entitats) o que concedís sense prou garanties hipoteques immobiliàries a tort i a dret a clients i empreses que difícilment podrien tornar-los, no té cap relació amb la seva fallida.

Que ell, com a màxim responsable, no hagués evitat aquesta actitud imprudent, que convertia Caixa Catalunya en un gegant amb peus de fang, empantanegat fins el coll en crèdits i hipoteques d’alt risc, que es podia enfonsar amb la més mínima oscil·lació dels cicles econòmics, no va tenir cap mena d’importància. Va ésser un fet circumstancial. Al capdavall, què hi podia fer, ell, si només n’era el president?

Té raó, en Narcís Serra, va “fer el que havia de fer”: cobrar un munt de diners per “fer” de president mentre d’altres subordinats seus prenien decisions econòmiques que ell no estava en disposició de prendre! Va “fer el que havia de fer”: cobrar una milionada per fer les coses tan malament com va saber!