Dies enrere, el president Artur Mas declarava que una Catalunya independent no havia de ser, necessàriament, una república. La veritat és que, en aquest tema, no és que hi hagi gaire varietat per escollir. O s’és una monarquia com Espanya, el Marroc o Anglaterra, o bé un gran ducat com Luxemburg, un principat com Mònaco o, ja en un altre gamma de productes, una república com França, Alemanya o Itàlia. És cert que el nom no sempre fa la cosa i hi ha monarquies parlamentàries francament democràtiques, com les escandinaves, i repúbliques força impresentables, el nom de les quals no cal esmentar, per allò de les relacions diplomàtiques futures, ja que a Catalunya haurem d’establir relacions amb tothom...

El mateix Alex Salmond, primer ministre escocès, ja dóna per suposat que no hi haurà una República d’Escòcia, per més que hi hagi una Escòcia independent. En aquest cas, sembla que optarien perquè la reina d’Anglaterra continués sent, com ara, la cap d’estat dels escocesos. Lògicament, aquesta possibilitat treu ferro negatiu a la separació d’Escòcia del Regne Unit de la Gran Bretanya, ja que, bo i passant a ser un estat sobirà i amb voluntat de pertànyer també a la Unió Europea, en realitat manté intacta, en la mateixa persona, la figura de cap d’estat que ja tenien abans. Seria, de fet, el mateix estatus que tenen ara el Canadà o bé Austràlia, grans estats del món que comparteixen amb els britànics la mateixa reina com a cap d’estat, sense que aquesta circumstància disminueixi ni un sol mil·límetre la seva sobirania nacional, absolutament independent. La reina hi té una funció simbòlica, però sense cap poder polític real, ja que aquest recau en el parlament i en el govern respectius.

Desconec què devia pensar el president Mas, en el moment d’obrir la porta a una possibilitat de forma d’estat que no fos la República de Catalunya. Però no és descartable que li ballés pel cap la solució Joan Carles, com a futur cap d’estat de la Catalunya independent, fet amb el qual  compartiríem una cosa amb Espanya: tindríem el mateix cap d’estat i punt. Formalment, la càrrega simbòlica d’aquesta circumstància potser rebaixaria una mica la tensió d’una independència catalana sense cap lligam amb el Regne d’Espanya, per més que no tingués més conseqüències efectives que purament decoratives. Segurament això posaria les coses més fàcils a certs sectors de la dreta catalana i de l’àmbit dels negocis, però també de l’esquerra catalana i de la progressia intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera. Però aquesta és una via impossible, perquè el mateix Borbó hi ha renunciat amb les seves declaracions, titllant de “quimera” el projecte d’una Catalunya independent.

Encara queda, però, una altra via monàrquica, per explorar: cercar a veure si trobem, pel Google, algun descendent fins ara desconegut de Martí l’Humà o de Martí el Jove. No fórem els primers a optar per aquesta fórmula, ja que els noruecs, després de la seva independència el 7 de juny de 1905, en separar-se de Suècia, van optar, en referèndum, per la forma monàrquica d’estat, en comptes de República. I, com que no tenien reis a casa, van oferir el lloc de treball al príncep Carl de Dinamarca perquè fos el  primer cap d’estat de la Noruega independent. Aquest va acceptar i prengué el nom d’Haakon VIII, enllaçant així amb la dinastia nacional noruega de l’edat mitjana. I fins avui... Com que Espanya no és com Dinamarca, ni com Anglaterra, els borbons queden descartats, a més a més també per voluntat pròpia, ja que no demostren interès per la feina. Clar que sempre hi ha la possibilitat de trobar alguna cosa per la banda de Mònaco, que no ens cau gaire lluny, o fins i tot convocar un concurs de mèrits a nivell internacional. O bé una solució encara més fàcil i pràctica: deixar-nos d’orgues i convertir Catalunya en una república democràtica, independent i sobirana, en el marc de la Unió Europea. Si Espanya va ser l’únic estat a restablir una monarquia enderrocada a les urnes, en tot el segle XX, no quedaria bé que nosaltres els copiéssim la idea, el segle XXI...