Si no hi ha cap contratemps d'última hora, aquesta setmana tindrà lloc la primera trobada de la taula de negociació entre els governs català i espanyol, fruit de l'acord per l'abstenció en la investidura de Pedro Sánchez assolit entre ERC i el PSOE. 

Més enllà de les escasses possibilitats d'obtenir resultats reals i concrets per ambdues parts, més enllà de les malfiances guanyades a pols per l'acció repressiva i antipolítica de l'estat, el fet que la taula de negociació comenci a funcionar és una notícia rellevant en sí mateixa.

Una taula de negociació entre els governs d'Espanya i Catalunya, en públic, sota els focus i amb reconeixement explícit de l'existència d'un conflicte polític que s'ha de resoldre mitjançant una negociació és un fet gairebé inèdit en aquest racó d'Europa. Espanya és un estat més avesat a "matar o morir" que a negociar una resolució als conflictes on ambdues parts cedeixen en les seves pretensions per assolir un acord que sigui assolible per a tothom.  

Per això no convé prendre's el nou escenari amb moltes presses. Serà una negociació a foc lent, molt lent. A una banda de la taula hi haurà un govern espanyol que s'hi seurà forçat per l'aritmètica parlamentària. El Pedro Sánchez nacionalista espanyol de la campanya electoral pot retornar amb força si d'aquí a quatre anys les urnes li donen una majoria absoluta. Com Aznar, que va passar de parlar català íntimament a desfermar la fúria espanyolista més recentralitzadora.

De l'altra banda de la taula hi ha un independentisme fragmentat i esmolant les eines per encarar una batalla electoral que ha de definir qui liderarà el país en els propers anys. Cada moviment, cada acció, cada declaració relacionades amb la taula de negociació per part dels dos partits de la coalició de govern catalana vindran condicionades per aquesta situació.

No ens hem de desesperar, però. Qualsevol negociació política d'aquesta índole acostuma a produir-se entre dues parts que no s'estimen gens, que preferirien aixafar el contrari a haver de parlar-hi. La duresa de les converses entre De Valera i Lloyd George per establir l'Estat Lliure d'Irlanda va ser de tot menys amables i tranquil·les. Les negociacions per acabar amb l'apartheid a Sud-àfrica no van ser ni èpiques ni pacífiques. 

Això anirà per llarg, i no hi ha cap garantia d'obtenir cap resultat concret ni positiu. Hi haurà anades i vingudes, enuigs, amenaces, mentides, mitges veritats, filtracions interessades. Un i l'altre s'aixecaran de la taula irats i hi tornaran tot seguit. És part del guió de qualsevol negociació per resoldre un conflicte de naturalesa política.

El que sembla clar és que el tenim pressa haurà d'evolucionar cap a un hem de tenir paciència, perquè "està trencada la confiança entre la gran majoria de la població de Catalunya (que dona suport al dret a decidir en gairebé un 80%, encara que sigui per dir no a la independència) i un Estat espanyol que ara evidencia les seqüeles d’una transició incompleta". No són paraules meves, sinó de l'ara ministre Manuel Castells, que seurà a la taula de negociació de la banda del govern espanyol.