Els familiars de Pablo Neruda han fet pública la informació que el poeta xilè no va morir de mort natural, sinó que va ser enverinat, segons es desprèn de les anàlisis fetes a les seves despulles. Neruda, pseudònim literari que va acabar convertint-se en nom legal, havia guanyat el Premi Nobel de Literatura el 1971 i va morir pocs dies després del cop d’estat del general Pinochet a Xile, el setembre de 1973. Membre del comitè central del Partit Comunista de Xile, patia de càncer de pròstata i havia pensat d’exiliar-se a Mèxic. Tot fa pensar, doncs, que el règim pinochetista va optar per eliminar, directament, una veu pública discrepant, de renom internacional.
 
La notícia, tot i que no ha tingut aquí el ressò que es mereixia, és una bona oportunitat per referir-nos a dues iniciatives de Neruda que el vinculen directament amb Catalunya i que no sempre són prou recordades. Després de l’ensulsiada del sistema democràtic a l’estat espanyol, que s’endugué la República i la Generalitat, i que provocà un èxode humà sense precedents, el poeta proposà al president de Xile, llavors Pedro Aguirre Cerda, conegut com “el president dels pobres” per la seva preocupació social, d’acollir refugiats republicans antifranquistes, proposta que acollí favorablement i que culminà amb el nomenament de Neruda com a cònsol especial, amb seu a París, per a l’exili republicà.
 
L’objectiu del seu mandat era noliejar un vaixell amb refugiats republicans per a dur-los des de França fins a Xile, amb el suport també de diverses entitats i institucions, com ara els quàquers. El vaixell llogat per a fer la travessia era el Winnipeg i dels vora 2.200 passatgers que duia a bord, uns 423 eren catalans, els quals van organitzar-s’hi separadament de la resta, amb activitats pròpies com ara una coral. Sembla que la selecció dels refugiats, tanmateix, va deixar fora trotskistes (POUM) i anarquistes (CNT-FAI), atesa la filiació ortodoxa del comunisme del poeta. La nau va salpar del port de Trompeloup-Pauillac, a una cinquantena de quilòmetres de Bordeux, el 4 d’agost de 1939, i va arribar al port de Valparaíso el 3 de setembre, just dos dies després de l’inici de la II Guerra Mundial a Europa.
 
Tal com va passar amb Mèxic, on l’arribada dels exiliats republicans va sobrepassar de lluny els residents catalans que ja hi havia, a Xile la vida catalana hi reviscolà amb els nouvinguts. A banda del Centre Català (1906) i de l’Agrupació Patriòtica Catalana (1937), ja existents abans de l’èxode, s’hi creà la Institució de Cultura Catalana, l’Instituto Chileno Catalán de Cultura, el Front Nacional Català de Lluita, l’Agrupació Democràtica Catalana i l’editorial El Pi de les Tres Branques. La revista Germanor, que hi sortia des de 1912, adquirí una gran volada intel·lectual gràcies a les col·laboracions dels exiliats, la majoria dels quals arribaren al país amb el Winnipeg i d’altres, més tard, amb el vaixell Florida.
 
A l’escalf que assegura l’himne nacional d’aquest país (“O la tumba serás de los libres,/ o el asilo contra la opresión”), a Xile s’hi van establir un bon nombre d’exiliats de prestigi en el seu camp, com és el cas dels escriptors Xavier Benguerel, Joan Oliver, Francesc Trabal, C.A. Jordana, el filòsof Josep Ferrater Mora, la pintora Roser Bru, filla del mestre i diputat de Tivissa Lluís Bru i Jardí, i muller de l’empresari Cristian Aiguader, fill del reusenc Jaume Aiguader, batlle de Barcelona. També el batlle republicà de Tarragona Joaquim Fort i Gibert, el crític literari i novel·lista Domènec Guansé i Salesas, el pintor Josep Balmes o l’exsecretari general d’UDC, el mestre Josep M. Casassas.
 
També s’hi van instal·lar dos diputats catalans de les eleccions del 16 de febrer del 1936: Pelai Sala, de la Unió Socialista de Catalunya, i Pere Aznar, diputat del Partit Català Proletari i president el CADCI el 6 d’octubre de 1934, juntament amb la seva muller, la mestra i sindicalista Dolors Piera. D’aquests darrers, en mantinc un record magnífic, vivíssim, proper, de la nostra trobada a Xile, ja en fa 33 anys. Quan van arribar al país d’acollida, el 1939, els refugiats van ser rebuts oficialment pel batlle de Santiago i pel ministre de Sanitat, llavors un jove de 31 anys de nom Salvador Allende, al so cordial de la banda de música municipal.
 
Un altre element que relaciona Neruda amb Catalunya és el seu famós “Canto a la muerte y resurrección de Lluís Companys”, un poema de 5 estrofes i 42 versos, que el poeta Pere Quart (Joan Oliver) va traduir al català, des del seu exili xilè. És al mateix poeta sabadellenc a qui, el setembre de 1972, ja a Barcelona, vam adreçar-nos perquè ens facilités el text de Neruda, així com el seu mateix poema, per a ser publicats en el pamflet que aquell 15 d’octubre vam editar a Tarragona i que era, als meus 21 anys, el primer text clandestí que escrivia. Van ser uns moments de conversa memorable, a casa seva, a Barcelona, mentre els dos gossos que tenia anaven bellugant la cua, als peus de l’amo. Els noms dels cans, Viet (Vietcong) i Museta (Albert Camus) ja eren tota una declaració de principis...