Que Donald Trump és imprevisible, contradictori, impulsiu, llunàtic, capaç de generar inquietud i incertesa en les relacions internacionals és evident. També ho és que l’ordre internacional tal com el coneixíem des de 1945 ha deixat d’existir o gairebé. El que era menys evident fins ara és que el principal aliat dels EUA a l’Orient Mitjà, l’Israel de Benjamin Netanyahu, condicioni la política de Washington a la regió. I això és el que va fer la matinada de divendres Netanyahu quan va ordenar un bombardeig massiu (hi van participar més de 200 avions amb més de 100 objectius) conta diferents ciutats i bases militars iranianes, contra la planta d’enriquiment d’urani i el complex nuclear de Natanz a Isfahan i atacs selectius contra alts comandaments de les forces militars del règim dels aiatol·làs i científics iranians implicats en el programa nuclear del país amb el resultat de més de dos-cents morts, la majoria civils.
Poc després, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA) de Nacions Unides, que disposa d’observadors permanents de seguiment del programa nuclear de l’Iran, confirmava que les instal·lacions havien patit greus danys en superfície, però no les que es troben soterrades a uns cinquanta metres de profunditat. Això no obstant, afegia, no es detectaven increments significatius en els nivells de radiació. Tampoc sembla que l’atac contra les instal·lacions nuclears de Fordow (província de Qom, a uns cent setanta quilòmetres al sud-oest de Teheran) hagués causat grans danys ni fugues radioactives. Al mateix temps, els inspectors de l'AIEA, apuntaven que en els últims mesos l'Iran havia aconseguit incrementar la producció d'urani altament enriquit, fins a una puresa del 60 %, proper ja al que es necessita per fabricar bombes atòmiques.
Netanyhau és un egòlatra que menysprea l’ordre internacional i les Nacions Unides, els valors democràtics i el dret internacional humanitari, que encapçala un govern supremacista jueu amb radicals racistes d’extrema dreta com Bezalel Smotrich (ministre de Finances) i Itamar Ben Gvir (ministre de Seguretat Pública) que formaven part de la llista del Partit Sionista Religiós. El primer ministre israelià s’ha convertit en un perill per l’Orient Mitjà i l’estabilitat internacional. Assetjat per la justícia israeliana que l’acusa de frau, abús de confiança i suborn, pel Tribunal Internacional de Justícia de Nacions Unides que ho fa per crims de guerra i pel Tribunal Penal Internacional que ha admès la denúncia per genocidi presentada per Sudàfrica, Netanyahu fa de la guerra una via de supervivència política i vol incendiar l’Orient Mitjà.
Després de martiritzar la població de Gaza amb bombes, desplaçaments forçats, manca d’aigua i d'assistència mèdica -l’aviació israeliana ha destruït sistemàticament pràcticament tots els hospitals de la franja, amb el resultat de més de 55.000 morts-, emprèn ara una fugida endavant i inicia sense declaració prèvia una guerra contra l’Iran, mentre segueix, de pas, bombardejant el Iemen amb l’objectiu d’acabar amb el comandament de la milícia houthi que té el suport del règim iranià. La resposta de Teheran no s’ha fet esperar i la "cúpula de ferro" israeliana no ha pogut destruir tots els projectils iranians (drons i míssils) que han aconseguit atènyer alguns objectius a Haifa i Tel-Aviv causant més d’una desena de víctimes. Diuen que Netanyahu va avisar prèviament de l’atac a Trump. O era una operació consensuada entre els dos? En tot cas, la primera conseqüència política ha estat anul·lar la sisena sessió de reunions bilaterals entre l’Iran i els EUA que havia de celebrar-se aquest passat diumenge a la capital d’Oman, Masqat, per discutir el pla nuclear de l’Iran. La ruptura de les negociacions era un objectiu de Netanyahu, que mai va acceptar l’Acord a què va arribar Barack Obama el 2015 i del qual es va retirar Trump el 2018. Ara, diu Trump, l’Iran té una segona oportunitat per concloure l’acord.
Darrerament, en les relacions internacionals abunden les grans dosis de cinisme: s’agredeix un país amb l’argument que ha travessat una línia vermella. En el cas de l’Iran haver contestat els bombardeigs d’Israel i, en el cas d’Ucraïna, fer front a la invasió russa. Vet ací un relat que fa dels victimaris les víctimes quan la cronologia dels fets és justament la contrària a la invocada pels agressors. I així ho han entès fins i tot els enemics ideològics de l’Iran en el món àrab-musulmà, de tal manera que el ministre d’Afers Exteriors de l’Aràbia Saudita ha condemnat l’atac i ha demanat una reunió urgent del Consell de Seguretat per acabar amb l’agressió. També han expressat les seves protestes els principals aliats del país xiïta, Rússia i la Xina.
Òbviament, de tot plegat no es desprèn que l’Iran sigui un model a seguir. Segueix tenint un règim teocràtic, misogin, sense respecte pels drets humans, que anorrea les llibertats, impedeix les eleccions lliures (els candidats requereixen l'aprovació prèvia del Consell de Guardians de la Revolució) i elimina la dissidència a cops de repressió. De fet, el règim dels aiatol·làs es troba cada cop més afeblit i contestat: la mort de la jove kurda-iraniana Mahsa Amini a mans de la política de la moral el setembre de 2022 va donar lloc a protestes multitudinàries i a les eleccions presidencials de juny de 2024 la participació en la primera volta va caure per sota del 40%. Tanmateix, una agressió exterior sempre provoca un més gran suport al govern i, de pas, Netanyahu desvia l’atenció internacional de Gaza i pot seguir massacrant la població de la franja.
Trump sembla cada cop més contestat (manifestacions amb eslògans com "No Kings in America", "No fascist dictators", "Stop the stupid") i ha portat els EUA a una polarització (assassinat d’una congressista i del seu marit i intent d’assassinat d’un senador i la seva esposa, tots demòcrates, a Minnesota). Però les alternatives tampoc conviden a l’esperança, ja que la resta dels principals protagonistes de l’escenari internacional trobem un autòcrata, Vladímir Putin, amb pulsions imperialistes, egòlatra, contrari a l’ordre internacional made in USA que pretén substituir per una Lliga dels més forts. Un gran perill, sobretot per la UE. Un altre autòcrata, Xi Jinping, pacient, constant, que vol canviar l’ordre internacional de matriu occidental amb institucions alternatives i un consens dels més forts. Avantposa les relacions comercials a altres consideracions. Aspira a substituir en l’hegemonia mundial als EUA. Només resta l’esperança, certament, difícil, que la UE sigui capaç de liderar un nou ordre internacional que tingui com a referent els valors sobre els quals es va forjar la UE. Però, per assumir el lideratge polític -l’econòmic i comercial si sumen els 27 països ja el tindria- hauria d’assolir uns nivells d’integració i cohesió que ara no només no té, sinó que l’ascens de polítiques il·liberals, dels populismes i de l’extrema dreta obstaculitzen. Només així la UE podrà jugar al Pati dels Grans (en el suggeridor títol de l’imprescindible llibre de Pol Morillas per entendre el què està succeint).