No torno. De moment. O mai més. I només un cop al mes. Just per dir hola i adeu. Sempre amb la sensació de no haver-hi estat prou. De veure com tot es manté igual, que allà, o aquí, el temps passa més lent. Els carrers amb els mateixos sots, la festa major, el cartell de benvinguda i un riu que ara està sec, però que amb les pluges de la tardor tornarà a revifar. On el sol brilla més fort i pots comptar les estrelles. I a la vegada, adonar-te que els anys passen per a tots. Que ja no fa dos dies que vas marxar, que les iaies, els pares i els nebots es fan grans. Que tu també has canviat i que mai res tornarà a ser com abans. El temps s’ha esfumat entre viatge i viatge, entre aniversaris i ponts llargs. Que per molt que corri ja no atraparé molts moments. I que compensar la meva presència amb uns dies extra a l’estiu i per Nadal ja no és suficient.
És allò de no ser ni d’aquí ni d’allà. Ni saber ben bé com vaig fer cap aquí o allà. Per mi és com si no hagués marxat mai. Per molts és com si hagués desaparegut per sempre. Tot i ser d’allà, de no haver desconnectat mai, i de sentir-me orgullosa de la meva terra, és com si m’haguessin posat sense voler-ho a la llista d’absents. Com si m’haguessin esborrat del mapa. Al meu poble, per festes majors, hi ha un dia dedicat al senienc absent i una dama d’honor absent. Fins i tot el pregoner també ha de ser algú amb orígens seniencs, però que no visqui allà. O aquí. Perdoneu perquè és que ja no sé on soc. Ni tampoc on em situen, tot i que si em pregunten jo sempre seré de la Sénia. Mai seré de Barcelona. Ni de cap altre lloc. Soc del Montsià. No em feu fora. Encara no.
Ni soc absent ni m’hi sento. Intento ser-hi, menys del que vull, massa poc, mai tot el que necessito. Molt se’n parla dels expatriats, dels que marxen durant un temps a un altre país per feina. A Barcelona n’hi ha molts, són els del brunch i els del coworking. Curiós, per cert, el terme. Com canvia si són d’aquí o són d’allà. Com els classifiquem segons l’origen i com diferenciem entre expats i immigrants, quan tots venen pel mateix. I també hi som molts altres. Per què ben bé què som els que marxem per no sortir del país? Els que ens hem vist forçats a buscar oportunitats laborals a fora perquè allà ningú s’ha preocupat de crear-ne? Què farem si mai volem tornar? Quina Catalunya rural haurà quedat si Barcelona ho ha capitalitzat tot? Quantes preguntes em faig. Totes les respostes que no tinc.
Quan pujo al cotxe. Quan tinc més de dues hores de trajecte i penso què serà de la meva vida. És quan m’imagino on em vull fer gran, què vull i quan, i em recrimino a mi mateixa les absències. M’esforço per recordar el dia que vaig marxar. Si és que mai vaig marxar del tot. Avui torno. Per uns dies. Perquè necessito estar allà. Aquí. On millor dormo. On millor respiro. El sol, l’aire, el color verd de l’olivera. I ells, els meus, per sobre de tot. La meva zona de confort, el meu refugi. Avui torno per tornar a marxar. Per tornar aviat. Perquè tinc la gran sort que sempre puc tornar. Perquè això sempre serà casa.