Fa dies que complia la meva promesa de no parlar de política. Però avui ja no me'n puc estar més. Quan fa ja un any de l'1-O ens trobem en un punt complicat. Uns s'han desencisat i altres tenen tantes ganes que el mandat democràtic del referèndum de l'1-O es porti a terme que comencen a pensar que les vies emprades fins ara no han servit de res i cal anar un pas més enllà.

Entenc les dues postures, però no me'n quedo amb cap. El desànim, el desgast és allò que sempre ha emprat la maquinària de l'Estat per treure'ns del carrer i poder fer de les seves. És per això, que és, gairebé sempre, quan estem més cansades i sentim que menys estem aportant que hem de ser allà reclamant allò que volem aconseguir o, per contra, no volem que ens treguin. Per tant, tots aquells que volem que el mandat de l'1-O es faci efectiu, hem de tenir molt clar que des del sofà no farem massa feina. Hem de gestionar-nos la por, que és lògica i legítima, i sumar des d'on sabem i puguem.

Després ens trobem aquells que comencen a pensar, i, fins i tot alguns que ja s'han convençut, que l'única manera de desenrocar la situació actual és fer un pas més; un pas que acostuma a incloure violència. I amb violència, que quedi molt clar, no vull dir encaputxar-te per no acabar com la Tamara o l'Adri Carrasco, posar adhesius a la porta del Parlament o creuar uns contenidors quan els Mossos et volen atropellar amb les seves furgonetes. Això no és violència. Tampoc no parlo, com a mínim pel que fa a les persones qui he parlat, de terrorisme ni res que s'hi assembli. És més, en aquest cas no acostuma a haver-hi una concreció ni materialització; hi ha les ganes i la predisposició.

I, com deia abans, ho entenc perfectament. Però hem de trobar un punt mitjà entre quedar-nos al sofà o fer política de bar amb els nostres amics i voler fer la presa del Palau d'Hivern; tot i que a nosaltres sembla que ens agrada més la tardor. És cert, i així ho he evidenciat en més d'una ocasió, que no sóc de les que pensa que el reconeixement internacional serà un gran aliat en aquest camí. Només cal veure com deixen morir milers de persones cada dia als nostres mars. Però tampoc crec que ara, i justament ara que estem en un moment que es caracteritza per la manca d'objectiu i ruta, hàgim de perdre aquest tarannà que ens ha acompanyat fins ara.

El que ens toca ara és pressionar sense parar. Deixar-li clar al Govern, carregats d'arguments polítics, que ens han mentit i els exigim els resultats de les urnes. De moment, això és el que toca. Més endavant, ja veurem.