Si el “Viudo Rius” aixequés el cap, pensaria que el “seu” Liceu ha estat ocupat per anarquistes com aquell Santiago Salvador que amb dues bombes va sembrar el terror al gran teatre barceloní  de l’òpera i va matar vint persones, entre elles la dona de Rius, Mariona Rebull.  Però la Barcelona d’avui no és la de l’època de la novel·la d’Ignacio Agustí, i no eren anarquistes, gosaria dir, els que dijous van xiular el príncep Felip i la seva dona quan entraven a la llotja del Liceu per veure L’Elisir d’Amore. Es tractava més aviat d’una representació prou distingida de la societat catalana.

És cert que el públic del Liceu del 2013 no és exactament el de finals del XIX. Ni tant sols el d’abans de l’incendi del 1994. O sigui, no va ser ben bé l’alta burgesia barcelonina la que va xiular la monarquia personificada en l’hereu. Però sí que eren sectors prou il·lustrats i amb mitjans econòmics suficients com per estar interessats en l’òpera i poder-ne pagar l’entrada. No estem parlant, doncs, de desnonats en situació desesperada. L’escridassada antimonàrquica tenia color de classe mitja o mitja-alta.

Una xiulada al príncep al Liceu és una cosa nova. Caldria preguntar-se si el que ha canviat per provocar-ho és el públic o bé la monarquia. Segurament, la resposta és: tots dos. D’una banda, la societat catalana s’està desenganxant progressivament de tot el que representa l’Estat espanyol, i el poble en general veu amb recel els poders públics que no el treuen de la crisi (que els xiuladors de dijous, en principi, visquin aquesta crisi amb menys dramatisme que altres grups socials no treu que no n’estiguin afectats). Però, de l’altra, és la mateixa família reial la que ha fet tot el possible per perdre el favor dels súbdits. Tant els catalans com la resta, em sembla.

Dijous vam comprovar que ni una abdicació de Joan Carles pot refer, ara com ara, la vinculació de la monarquia amb Catalunya. Per més que la Casa Reial s’ha esforçat a protegir-lo, el príncep està esquitxat per totes les polèmiques. Segur que a la platea del Liceu hi havia espectadors que xiulaven la monarquia per ser espanyola, altres per ser corrupta (presumptament, per descomptat), i molts per les dues coses. Artur Mas pot voler tapar-ho qualificant-ho d’irrellevant. Però tots sabem que fets aparentment anecdòtics com aquests són els que acaben simbolitzant els canvis històrics, perquè és així com el corrent de fons apareix a la superfície.