No. No és una broma. Que et diguin puta o nimfòmana des d’un altre edifici a manera de perfomance no és justificable ni és menys masclista per dir que és una broma. Tampoc ho és fer escarni d’una suposada relació homosexual: és l’evidència del predomini d’una masculinitat hegemònica al futbol. Aquesta setmana han succeït dos fets que han destapat la caspa de sectors d’aquesta societat i han desenterrat arrels estructurals patriarcals i absolutament homòfobes. La primera són els fets del col·legi major Elías Ahuja i la posterior justificació de les alumnes del Santa Mónica. La segona la "broma" entre Casillas i Puyol sobre la seva suposada homosexualitat, que no és una simple equivocació.

En quin món vivim que creiem poder justificar totes aquestes violències? Per una banda, a moltes, quan ens socialitzen en femení, ens fan creure que és una virtut ser objecte de desig. És absolutament masclista pensar que aquest comportament pot estar justificat per ser una broma, o un "piquet" entre el veïnat. Per l’altra, també ens eduquen en aquesta heteronormativitat afectiva imposada, ridiculitzant aquelles opcions que queden fora de la norma i utilitzant paraules com "gay", "marica", "maricón", des de l’insult ja des de la infància.

I en certa manera tots i totes en som culpables quan acceptem aquestes realitats, quan no ens n’adonem i van quallant. Quan riem d’aquestes "bromes", quan som còmplices d’aquelles violències quotidianes que no m’agrada anomenar micromasclistes, perquè el prefix micro rebaixa rotundament la intenció d’erradicar les conductes.

La societat en la qual vivim és extremament masclista, racista, classista i lgbti-fòbica, i molts d’aquests comportaments que massa sovint normalitzem també. I a tots aquests "-isme" se’ls combat amb una educació afectivosexual de qualitat des de la primera infància, amb una mirada de construïda per construir.

Ni al futbol ni enlloc: l’LGBTI-fòbia no és cap broma. Fer veure que surts de l’armari quan encara ara costa tant fer aquest pas, i encara més en context esportiu, on hi ha tants i tantes futbolistes amb por de fer pública la seva identitat sexual és quelcom més que irrespectuós. Ni a un col·legi major, ni a un institut, ni al carrer: el masclisme no és cap broma, i la perpetuació de rols amb l’objectiu de generar por o càstig no pot ser cap tradició, i no, no ens falta context. Tal com diu l’advocada Carla Vall i Duran, "els drets i els seus atacs transcendeixen la cosa individual".

Aquests dos fets, concentrats en poc menys d’una setmana, ens posen sobre la taula totes aquestes mancances en l’àmbit social i afectivosexual i posen de manifest que ara més que mai ens cal un canvi de mirada. Assenyalar totes aquestes violències ens farà més lliures. Lluitar per mantenir íntegres els nostres drets i els de les persones que ens travessen més violències també. Però ho hem de fer entre tots i totes. No s’hi val a callar i encobrir. Posa-hi tu també el teu granet de sorra.