Ni que hi hagi declaració d’independència, que a mi em sembla una quimera, no podem permetre que s’apliqui l’article 155 de la Constitució. Al menys en els termes explicats pel president del govern espanyol. És una "intervenció temporal", segons va dir, però a la pràctica suposa la liquidació de la Generalitat: Parlament, Presidència i Govern. I això de la temporalitat no se sap l’abast. Tot i així, ni que sigui un sol dia, seria massa gros.

No oblidaré mai el 12 de juny de 1977. No vaig poder entrar a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, de plena que estava. Joan Reventós estava acabant la seva intervenció vibrant que seguíem a través d’una pantalla en blanc i negre. De sobte, de forma solemne va proclamar que si el PSC guanyava les eleccions, ell renunciaria a presidir la Generalitat Provisional perquè qui ho havia de fer era el president a l’exili.

Josep Tarradellas va tornar i Joan Reventós va renunciar en un gest que els catalans i les catalanes hauríem d’agrair, perquè va permetre que la institució de la Generalitat continués la seva legitimitat republicana i, per tant, que sigui anterior a la Constitució de 1978. També li ho haurien d’agrair tots els espanyols republicans reconeixent que la legitimitat republicana es va salvar a Espanya gràcies a Catalunya, cosa que ajudaria a construir un relat diferent de l'actual règim monàrquic.

Però tornem al 155. ¿Algú em podrà dir que faig una comparació odiosa si imagino al senyor Rajoy que davant els incompliments de les lleis per part del seu govern -entre les quals hi ha nombroses directives europees-, la UE decidís apartar-lo del govern, anul·lés les Corts Generals, substituís el cap de la Guàrdia Civil per un general de la OTAN i el responsable de TVE per un periodista belga?

I anem a la declaració d'independència. L’independentisme és una lluita legítima que cada cop que ha volgut forçar la situació ha fracassat. I dic forçar perquè ha estat així amb els presidents Macià i Companys. Crec que és perquè han subestimat la força de l’Estat però també perquè no tenia la majoria social suficient. Hom podria dir que s’ha precipitat. El problema no és només que les llibertats i l’autogovern de Catalunya han acabat reculant sinó que el propi catalanisme en les seves diferents formes s’ha esberlat entre acusacions d’arrauxats i traïdors, i s’ha emportat també la convivència civil.

Som aquí ara en aquest moment. Això és dramàtic i ho hem de recompondre, refer, recosir i tots els verbs susceptibles del prefix "re".

Ningú no ha de renunciar a res. Només faltaria. Però la declaració d'independència no es pot proclamar si no volem acabar d’esguerrar-ho tot, perquè no té cap suport legal i es vol legitimar en l’incompliment del propi Estatut i perquè no serà reconeguda i perquè es pot revertir amb la mateixa majoria al Parlament.

El president ha de posar el seny que no existeix a la Moncloa, que ja hauria hagut de respondre fa temps, no amb procediments judicials i amb la Guàrdia Civil, sinó amb una oferta de nova Constitució federal, generosa i garantista -Fabra em perdoni. A continuació, ha de fer de president de tota la població catalana i demanar unitat per rebutjar qualsevol intent d’aplicar el 155.

I propiciar un gran acord de país per restablir les relacions internes, que seria de cecs enganyar-nos dient que no s’han vist afectades i les externes. Si hi hagués algun baròmetre del prestigi de Catalunya a l’exterior i com afecta a la nostra economia, però sobretot a les relacions humanes entre els pobles que acaba afectant tots els camps de la vida, no arribem en aquests moments a l’aprovat.

Unes eleccions convocades pel president de la Generalitat no significa recular sinó aturar-se per escatir com anem de forces per afrontar les batalles que ens esperen. I des del meu humil punt de vista, la de la independència, fins i tot per als qui la defensen, no és l’única ni la més important.