El plantejament d’un nou model econòmic està ja en el mainstream del debat públic, on proliferen les veus sobre la necessitat d’apostar per la reindustrialització -s’ha vist amb el Pacte Nacional per la Indústria- i la superació d’un patró basat en turisme de masses, restauració i baixos sous mentre una part del talent busca el futur fora. L’economista Modest Guinjoan (Riudoms, 1954), exprofessor a la UPF, fa una aportació crítica a Créixer o progressar (Pòrtic), on qüestiona molts llocs comuns i planteja un camí diferent per al país.     

Es mostra molt crític amb les prioritats econòmiques del país. 
En aquest llibre em despullo. La situació actual és una mica especial i no ho veig gaire bé. No tenim la nau ben orientada. Esmento Sèneca quan diu que no hi ha vent favorable per qui no sap on va. L’economia catalana -i l’espanyola també- ha seguit una tendència inercial. La inèrcia dels projectes que anaven sorgint, però sense criteri. El subtítol del llibre és Catalunya del mirall i pretén ser una invitació, gens agre, a fer-ho. 

Es parla molt de canvi de model, però no tant dels costos de transició que implica una transformació del model econòmic.
El que jo crec és que no s’ha plantejat un veritable canvi de model econòmic.

Però tothom en parla.
Sí, però ningú ho aplica. En part perquè no és fàcil. L’empresariat, que és el principal motor de l’economia, sempre demana les millors condicions, els mínims impostos, tenir un polígon o nau industrial al costat de casa i contractar com més barat millor. Però tenim un estat del benestar i les coses es fan sobre la base de l’interès públic, tot respectant el medi ambient i amb salaris dignes. És la funció de l’Estat.  

Contraposa creixement a progrés. Quina és la seva proposta?
A mi no m’importa el creixement. M’importa el progrés, encara que sigui decreixent. Per mi, l’essencial és el benestar de les persones, la cohesió social, la gestió racional del territori, el respecte al medi ambient, uns serveis de qualitat, una educació de qualitat, uns transports de qualitat. Això no necessàriament ve del creixement. És el progrés, que si el volem traduir en una variable econòmica, implica no fixar-nos tant en el PIB sinó en el PIB per habitant. 

I què s’ha de fer per millorar el PIB per habitant?
Canviar de feines mal pagades a feines ben pagades, incrementar la productivitat, i això pot voler dir decréixer en determinats sectors. Sobretot en el turisme de masses, amb turistes que busquen menjar i beure a Lloret a preu fet. 

Concretem exemples. El Hard Rock és un projecte que garanteix creixement i progrés?
No. El Hard Rock garanteix creixement però també retrocés social. I representa una ruptura cultural. Catalunya ve de l’emprenedoria, el treball, la negociació, la indústria i l’agricultura. El Hard Rock és destrucció de riquesa i lliurament a l’atzar, com qualsevol projecte associat al joc. No em puc imaginar un país que admiro com és Dinamarca que se sentís atret per un projecte així. 

I l’ampliació del Prat?
Crec que no té cap sentit. Es posa l’argument que ens cal una pista llarga. Ja fa anys que en tenim. Altra cosa és que molesti els qui viuen a Gavà Mar o Castelldefels. I això es ven a la classe política i a col·legis professionals i patronals, i es força un debat a partir d’un Power Point d’Aena. Siguem una mica seriosos. No es pot abordar un projecte així seriosament d’aquesta manera. Cal un projecte que només durà més turisme de masses? L’interès és bàsicament de quantitat. 

L’aeroport del Prat està basat en el low cost i no canviarà. Diuen que hem de captar talent, però siguem realistes, amb un Jumbo o un Airbus 380 hi viatjaran 600 persones i molt poques vindran per negocis. Es dona la paradoxa que l’Ajuntament de Barcelona, que és la institució que pren més decisions en la línia del decreixement turístic, defensi alhora l’ampliació. 

Posa Andorra com a exemple del que no s’ha de fer.
És un exponent de país sobirà que ha optat pel creixement i això es tradueix en què el PIB per habitant baixa clarament. El territori està destrossat, ja només queda pujar cap a les muntanyes. El país ja és un continu urbà i, a més, perdent la identitat col·lectiva.

Insisteix molt en el tema de la identitat.
Forma part de la seqüència: creació de llocs de treball, dèficit de mà d’obra interna, necessitat d’immigració i augment de població. Sense entrar en el vessant social i polític del tema immigratori, en què no m’hi poso, des d’una perspectiva econòmica, seria preferible que si necessitem mil persones en un sector durant dos anys, els portem. Si no, el que fem és oferir a la gent que paga baixos salaris, una oferta de mà d’obra infinita.

Fa una menció al País Valencià i a les Illes. Són casos similars a Catalunya?
Les Illes Balears és Catalunya elevat a l’enèssima potència. Així de clar. La cohesió social està destrossada. Hi ha gent que mana que fins i tot diuen que el català és innecessari. El País Valencià ha crescut més en tot. També s’ha desfigurat si parlem també en termes que jo utilitzo d’identitat col·lectiva. Ja veiem les prioritats que tenen. És lamentable.  

El debat sobre l’habitatge està ben enfocat? 
Sí, però ve tard i serà insuficient. Però és impossible cobrir el dèficit que hi ha. La voluntat és bona però el mercat de l’habitatge està desbocat. El problema ve del mateix. Si la mesura ideal és el PIB per habitant, si augmentem el denominador, la relació baixa. Si posem un o dos milions de persones més a la societat, es tensa el mercat d’habitatge, el transport públic, els serveis. En el cas de l’habitatge es produeix una situació d’insuficiència i un augment de preus.

Què proposaria?
La meva medicina va per un altre lloc. Propugno que s’ha de decréixer en determinats sectors. En l’actual situació, crec que s’han d’explotar totes les possibilitats que ofereix l’stock actual construït. Ens trobem que hi ha molts locals buits, de baixos, i s’ha de pensar en habilitar-los per habitatge. Hi ha pisos grans, es podria facilitar la seva compartimentació. S’ha de deixar de fer urbanitzacions noves. Jo proposo no consumir més territori. Hi ha barris sencers de pobles i ciutats que estan en un estat lamentable. Potser s’ha d’enrunar i construir més alt. Però, sobretot, no consumir més territori i aprofitar al màxim el que està construït.   

Hi ha encetat el tema d’un nou finançament. Com contempla aquest debat?
No en parlo en el llibre, però sí que dic que la relació amb l’Estat és estructuralment extractiva. Munyeixen la vaca i ho seguiran fent en el futur. Crec que no veurem sensible millora pel que fa al poder de l’interlocutor i, per tant, prescindeixo d’aquest debat i em focalitzo en les coses que estan en mans d’aquest país, que és la Generalitat amb la capacitat de decisió, que no és poca, els ajuntaments i en la negociació amb l’Estat com fan els bascos. Ras i curt. No entro en el tema de la independència. Com sap, jo soc independentista de tota la vida. Els bascos també ho són, però no ho diuen.   

Durant els anys del procés, va semblar que part de l’elit econòmica insistia molt en la necessitat d’un nou finançament. Ara sembla que es pressiona menys. 
Les elits estan interessades en el seu negoci. Si el veuen amenaçat, se’n van cap a Alacant o on sigui. De fet, és la seva funció i és lògic que sigui així. 

No hi veu sentit de país?
N’hi ha que sí, però no crec que la majoria. O és un sentit de país poc arrelat. Si vol, parlem del Banc Sabadell.

Li volia preguntar per l’opa.
L’opa és una operació de mercat i el mercat ha dit que no. Segurament hi ha ajudat una palanca sentimental. El Banc Sabadell que, tot una paradoxa, en el seu dia va tocar el dos i va finançar partits manifestament anticatalanistes com Ciutadans i ha anat del bracet de tota la flor-i-nata de l’espanyolisme, en un moment determinat, posa damunt la taula que torna aquí i fa valer un sentiment de pertinença. Jo preferiria que fos blanc o negre. O gris, però aleshores digui que és gris, no juguem ara amb un color i ara amb un altre. Dit això, hi ha hagut un resultat de mercat amb incidència d’un factor sentimental. Però el Sabadell és una empresa i va darrere del negoci.

El sistema bancari català, les grans empreses bancàries, que són dues, han optat pel mercat espanyol. Tots els meus respectes. Però contraposem-ho amb la situació al País Basc. Té un gran banc espanyol, que és el BBVA, amb seu social al País Basc, però que tributa a Madrid. Ara bé, al costat seu hi ha Kutxabank, que té unes 1.250 oficines, mil de les quals a Euskadi. És innegable on té l’arrelament. CaixaBank, primer amb Josep Vilarasau i després amb Isaac Fainé, tenia com a idea muntar un gran banc que descansés en el mercat espanyol. El Sabadell va jugar aquesta carta i ha esdevingut un gran banc espanyol. Té la seva seu aquí, però està arrelat en tot el mercat espanyol. 

En el llibre al·ludeix als somnis de grandesa que apareixen de tant en tant, focalitzats sempre en organitzar grans esdeveniments.  
Això és un desastre. Si hi ha privats que es volen pagar una festa, res a dir, però que rebin diners públics ja és objectable. La Copa Amèrica és un espectacle de les elits barcelonines que es van excitar amb un esdeveniment que, després del procés, tornés a posar Barcelona en el mapa d’un esport elitista, minoritari i que no interessa ningú. 

Esmenta també en el llibre el Circuit de Catalunya.
És el mateix. Montjuïc havia quedat petit i es volia un nou espai. On trobar 120 hectàrees? I van a Montmeló, al Vallès Oriental, lloc d’un valor incalculable d’un punt de vista productiu, en un eix de comunicacions extraordinari i el planten allí. Qui el paga? L’Ajuntament de Montmeló, que és accionista? El RACC en va ser gran impulsor, però no vol cobrir els dèficits. Qui ho paga? La Generalitat, que és el primer accionista. Els Jocs Olímpics…

Home, no negui que van ser un fet positiu…
Això no ho sé. Que va ser un gran esdeveniment, va alimentar l’ego de la ciutat i va tenir un component d’autoestima és innegable. El que no sé és si els necessitàvem. Un país amb el nostre capital cultural, paisatgístic, arquitectònic, climàtic, per què necessita una palanca que el posa en l’estratosfera? Aquí tenim la dèria d’organitzar uns Jocs. Un èxit d’organització, estic segur que foren dels millors. Ara, de què van servir? Per catapultar la ciutat a nivell internacional. Però ara no sabem on posar els turistes. I tots aquests esdeveniments és l’antítesi de la cultura del treball i l’esforç.  

Però veu realista sostreure’s a tots els grans esdeveniments?
No, això és impossible. A Amsterdam també ho fan. En altres països semblants, no. Però són actes per un diner fàcil i baix risc. Com l’hostaleria. Contraposat a la cultura industrial i agrària del passat, és un xoc profund.

Posi algun exemple de coses ben fetes en el món productiu.
Un exemple il·lustratiu de la diferència entre qualitat i quantitat: el cava i Corpinnat. A la DO Cava s’hi barregen des de Juvé Camps, amb caves de 20 i 30 euros, amb un Jaume Serra que te’n fa de 3 euros. El cava el domina la quantitat, amb un Freixenet que va apostar per un producte barat. 

Corpinnat, un grup de 19 empreses que s’ha separat del cava i s’ha centrat en la dignificació de la propietat, producte ecològic, collita a mà, cap tractament, maduracions mínimes de 18 mesos quan solen ser de 9 mesos, un preu mitjà de 19-20 euros. No dic que hagi de ser tot així, eh. Però el nostre futur ha de ser la qualitat. No tenim res a fer amb la Xina. Ni amb Alemanya. O optem per la qualitat i pels nínxols d’oportunitat o ho tenim complicat.  

Quin són els seus economistes de referència? 
Daron Acemoglu, el Nobel de l’any passat. Un turc d’una universitat nord-americana, que ha observat l’economia amb una dimensió holística.

Dels anteriors, John Kenneth Galbraith no li agrada? 
Sí. És dels economistes que donava una dimensió social a l’economia. De fet, he intentat en el llibre parlar d’economia com la part d’un tot on hi ha territori, cohesió social i medi ambient. Acemoglu va estudiar perquè els Estats Units i Mèxic eren tan diferents sent veïns. I va explicar el divers pes de la qualitat institucional, com un estat de corrupció i de degradació del territori expliquen diversos nivells de desenvolupament econòmic.