Ni terra ni cançó: pa que més val

«Els menys de dos mesos que falten per al referèndum caldria, doncs, farcir-los d’arguments sòlids i creïbles per a la garantia d’un futur superior de benestar»

02 d’agost de 2017
L’escriptor suecà Joan Fuster (1922-1992) és un dels intel·lectuals més sòlids, enciclopèdics i suggeridors del nostre país, no sols del segle XX, sinó de tota la nostra història com a cultura nacional. Autor d’una setantena llarga de llibres, majoritàriament d’assaig, en va escriure també set de poesia, obra primerenca els títols inicials de la qual ja apareixien a finals dels anys quarantes, a València i a Alacant. Algun dels seus versos han estat musicats, com ara Criatura dolcíssima que fores per Lluís Llach, esplèndid poema amorós que figura entre els més destacats d’aquest gènere a la literatura catalana. Hi ha un altre poema, però, Ara us preguem per Catalunya, oh Déu, que inclou uns versos que, al meu parer, sintetitzen molt bé el camí que ens cal seguir, nacionalment parlant, en aquests moments tan decisius de la nostra història com a poble. Diuen així: “Ara us preguem per Catalunya, oh Déu! / Ni terra, ni cançó: pa que més val” i acaba demanant “Deu-li la vostra mà i la llibertat!”.

Durant molts anys, l’independentisme català era bàsicament un independentisme de terra, reivindicat per sectors minoritaris de la societat, generalment catalans autòctons, que feien una reivindicació de la llibertat nacional des de posicions sovint més romàntiques que polítiques, amb un cert to essencialista al voltant de la llengua, les tradicions, la cultura, la història, la simbologia identitària, etc. De vegades, aquest independentisme adquiria un aire un xic carrincló, amb un format provincià, conservador, a cops amb un punt d’etnicisme i un pessic d’anticosmopolitisme i tot, allunyat de la modernitat estètica i tecnològica i, per això, poc atractiu per a amplies sectors socials.

A partir del 2010, amb el cop d’estat jurídic del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, va aparèixer amb força un independentisme de cançó, entonant la melodia de la lliure voluntat democràtica del poble català enfront de les envestides furioses del nacionalisme espanyol de dretes i d’esquerres. Aquesta visió de la situació triomfava entre sectors sovint federalistes, progressistes o bé gent il·lustrada i d’ordre, de tota procedència, convençuts de la inviabilitat d’una solució espanyola justa per a Catalunya, un cop constatat el fracàs de l’Estatut, escapçat al Congrés de Diputats en comissió i en ple i, més endavant, decapitat novament pel tribunal constitucional espanyol, un cop el poble català ja l’havia aprovat en referèndum. Molts d’aquests nous independentistes no sols no n’havien estat mai, sinó que n’havien combatut els arguments i mai no els hauria passat pel cap que, un dia, ells també serien partidaris de la independència.

Alhora, però, havia anat fent via un independentisme de pa, més conegut com a independentisme econòmic o de butxaca. La brutalitat de la crisi econòmica ha disparat el nombre de partidaris de la independència nacional no pas per motius nacionalculturals o bé democràtics, sinó, fonamentalment, per raons de benestar material. Ni terra ni cançó, doncs, pa, que més val. És aquesta dimensió de l’independentisme la que, fins ara, resultava més atractiva per a molts catalans amb els orígens familiars, culturals i lingüístics fora del país. Catalans, aquests, per als quals la raó democràtica, la de la voluntat per a decidir amb llibertat, tenia també el seu pes, però per a qui la llengua, la bandera o les seleccions esportives nacionals, posem per cas, mai no li havien acabat de treure gaire el son.

Potser l’error en l’estratègia col·lectiva ha estat no valorar prou com, a l’hora de la veritat, compatriotes concernits per l’independentisme de terra pateixen més pel pa que per la bandera. I ara comencem a veure com catalans de soca-rel, nacionalistes de tota la vida, mostren no sols la seva preocupació pel patrimoni -els que en tenen-, sinó la seva inquietud pel futur, en no tenir clar què passarà, per exemple, amb les seva pensió de jubilació, els anys tributats, la plaça de funcionari, el nivell adquirit, la hipoteca contreta, etc., o bé, a un nivell més general, la viabilitat econòmica d’una Catalunya fora d’Espanya. Els dubtes i les incerteses sotgen no sols molts catalans amb llengües familiars altres que la catalana, sinó també molts catalans de famílies catalanoparlants de tota la vida que no tenen motius polítics ni raons culturals per ser contraris a la independència, però que, en canvi, comencen a expressar, en privat, les seves reticències sobre la conveniència i utilitat d’una Catalunya independent.

Els menys de dos mesos que falten per al referèndum de l’1 d’octubre caldria, doncs, farcir-los d’arguments sòlids i creïbles per a la garantia d’un futur superior de benestar, en una Catalunya independent. Cal no espantar ningú, ni apartar de la causa sobiranista la gent que dubta, perquè si hem de fer la independència només amb els de sempre, els irreductibles, els de pedra picada, els del morro fort, els de tota la vida, no la farem mai, perquè no som prou. És imprescindible de popularitzar l’opinió que, justament, si Catalunya continua dins d’Espanya, no podrem mai arribar a uns nivells de benestar i prosperitat com els que desitgem i necessitem. Tot al contrari, doncs, de la versió oficial dels sectors dependentistes. Pensions, igualtat d’oportunitats, sous dignes, ajudes als joves, bones prestacions socials, atenció a la tercera edat, bones infraestructures del transport (aeroports, xarxa de trens i carreteres, ports, metro i bus), suport als emprenedors, a l’empresa petita i mitjana, empenta a la innovació, industrialització i exportació, seran molt més fàcils si som els catalans qui manem a casa nostra, que no pas si ens continuen manant des de Madrid. La dinàmica catalana de prosperitat i iniciativa influiria en l’evolució catàrtica que faria Espanya i seria també una garantia d’estabilitat i rigor davant la Unió Europea, en una àrea tan geoestratègica com aquella en què ens trobem. Ara més que mai, doncs, ni terra ni cançó, només, sinó sobretot pa, que més val.