L'endemà que Escòcia presentés el llibre blanc de la independència, la Moncloa va celebrar una cimera bilateral entre Espanya i França per firmar un acord sobre el llançament de la línia d'alta velocitat Perpinyà-Barcelona, inaugurada el passat 15 de desembre. En la roda de premsa posterior, el president espanyol va advertir que la independència d'Escòcia o de Catalunya deixaria qualsevol dels dos països fora de la UE en aplicació dels tractats de la Unió –la fantasmada habitual a què ja estem avesats, però amb un parell de novetats. Per una banda, Rajoy va llegir la resposta, fent palès que la pregunta del periodista estava pactada o dictada prèviament, i en segon lloc, va carregar també contra el procés escocès. El més sorprenent de tot va ser que el president francès, François Hollande, no s’hi va pronunciar i es va limitar a afirmar que "Catalunya és una regió d'Espanya i, per tant, aquest és un tema intern d'Espanya", i que ell no tenia res més a dir-hi. La neutralitat francesa contrastava significativament amb la ingerència espanyola en el tema escocès. França, la pàtria del jacobinisme, el màxim exponent de la uniformitat i el centralisme, no es va deixar portar per l’obsessió espanyola, tot i els casos de la Catalunya Nord, Còrsega, Occitània, Bretanya i Alsàcia. Increïble. Està clar que Rajoy va muntar aquesta cimera a la Moncloa perquè el president francès es posicionés contra el procés català, però no se’n va sortir.

Al cap de pocs dies, quan va arribar el primer TGV francès a l'estació de Sants després de 165 anys d'aïllament ferroviari respecte a Europa, la posició francesa davant el procés català ja no va semblar tan extraordinària. Ni que sigui perquè la companyia ferroviària francesa SNCF pugui guanyar quota de mercat a Catalunya, o France Télécom, per citar un altre exemple, a França l’interessa la independència de Catalunya. I no només a França. Els interessos de força països van més a favor d’un estat català que no pas en contra. Polònia, posem per cas, que actualment és el sisè estat de la UE, passaria per davant d’Espanya si Catalunya fos independent, de manera que podria formar part del grup dels grans, just després d’Alemanya, França, Itàlia i Regne Unit. De retruc, Alemanya també en sortiria beneficiada, perquè hi hauria un desplaçament del nucli dur de la UE cap a l’est i la seva zona d’influència. Hi ha pel cap baix una quarantena de països al món que fàcilment podrien posar-se del nostre costat.

El nostre aliat més ferm és, sens dubte, Gibraltar. Els gibraltarenys es deleixen per la desintegració de l’Estat espanyol, perquè així Madrid perdria l’ànsia de sobirania sobre ells. La revifada del conflicte entre Gibraltar i l'estat espanyol l’estiu passat va posar de relleu que justament el 2013 es complien 300 anys del Tractat d'Utrecht, mitjançant el qual Gibraltar va passar a mans angleses i Catalunya va quedar sola lluitant contra l’exèrcit de les dues Corones borbòniques –Espanya i França– fins que va caure en la batalla de l'Onze de Setembre de 1714. A Gibraltar hi ha una platja anomenada "Catalan Bay" en record d’un batalló de soldats catalans que va desembarcar per combatre al costat de les tropes angleses i holandeses contra l'ofensiva borbònica el 1704 durant la Guerra de Successió.

El Regne Unit també veu amb bons ulls el procés català, entre altres motius per les pressions del lobby gibraltareny a Londres. En general, els països anglosaxons, per tradició democràtica i tarannà obert, miren amb simpatia la causa catalana. Els EUA, a més, tenen un potent lobby jueu que és molt probable que influeixi a favor nostre. Si hi ha un poble al món que tingui memòria, aquest és el jueu. L’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics el 1492 va ser dramàtica. Després de cinc segles, encara hi ha sefardites arreu, descendents d’aquells jueus expulsats per no voler convertir-se.  Els reis catalans, en canvi, sempre van protegir els jueus perquè eren una font de riquesa, i Barcelona va ser un centre de referència per als jueus de tota l'Europa medieval.

Però, desenganyem-nos, cap Estat mourà un dit abans de tenir clar que Catalunya guanyarà la partida. En les relacions internacionals els governs de tots els colors són essencialment conservadors, defensors de l'statu quo, i en tot cas, aposten a cavall guanyador. La millor carta que tenim és la nostra fermesa, la nostra determinació. Ho hem demostrat amb escreix diverses vegades, molt especialment l’Onze de Setembre dels dos darrers anys. Però no podem baixar la guàrdia. En cap moment. Després del 25 de maig, tothom llegirà els vots de les eleccions europees a Catalunya com una primera volta de la consulta per la independència del 9-N. La gent sumarà i restarà, comptarà els vots d’uns i  altres, i farà extrapolacions sobre el suport als partits sobiranistes i als unionistes. Per sort, disposem d’un ampli ventall ideològic per triar entre els partits sobiranistes, aquell que defensi més bé l’Europa que volem. És evident que a les eleccions del 25 de maig elegirem els eurodiputats que ens representaran els propers 5 anys. Hem de votar, doncs, en clau europea, però la segona lectura serà inevitable. El millor que ens podria passar és que el sobiranisme arrasés.