El camí del "referèndum o referèndum" era evident que no seria fàcil. Als embats judicials de l'Estat –amb l'article 155, la llei de seguretat nacional i les noves potestats del Tribunal Constitucional per suspendre càrrecs- s'hi suma la dificultat logística d'organitzar una consulta vinculant (i aplicar-ne el resultat) amb tot en contra i la complexa missió de mantenir la unitat interna en moments de màxima tensió.

Quan falten menys de cent dies per al referèndum les discussions s'haurien de centrar en enllestir els plans B per driblar l'ofensiva de l'Estat, aconseguir motivar el conjunt de la població a participar al referèndum i fer una campanya potent a favor del "sí" a la independència. Tanmateix, hores d'ara el debat (intern) se centra en trobar la fórmula per no encallar camí de l'1 d'octubre. I d'opcions n'hi ha moltes: concentrar en un conseller tota l'organització del referèndum –Junqueras ja tenia assignades des de fa mesos aquestes funcions de coordinació-; optar per concentrar les responsabilitats executives un secretari, crear una comissió interdepartamental o bé signar de forma col·legiada les grans decisions. L'escenari transmet una imatge d'equilibri inestable en un moment en què la fortalesa interna ni s'hauria de posar en dubte.

El principal problema de les turbulències dels darrers dies –amb crisi de govern inclosa- és que provoqui una notable desmotivació entre les bases del sobiranisme. Segurament cap independentista de bona fe deixarà de votar l'1 d'octubre –si té urnes, col·legis i paperetes, esclar- perquè les licitacions i la convocatòria les hagi signades la consellera de Governació, el d'Exteriors, el vicepresident o el Govern en el seu conjunt. Ara bé, caldria que tots plegats reflexionessin si la situació actual només afavoreix que sectors com els "comuns" busquin excuses per justificar una postura que, fins ara, no han pogut explicar satisfactòriament amb els seus propis arguments.