Nit electoral desganada i falangista
Opinió
«La sensació que per més que es torni a votar (ara en unes eleccions legislatives espanyoles), poc canviarà a partir de dilluns»
ARA A PORTADA
-
-
Política Tots els escenaris possibles després del 29-N: de la revàlida de Sánchez a la «supermajoria» de Feijóo Bernat Surroca Albet
-
Política La CUP sotmetrà a la militància la decisió de no presentar-se a les eleccions espanyoles Pau Espí Solé
-
-
Política Feijóo evita parlar d'habitatge en l'inici de precampanya i promet un govern de «reconstrucció nacional» Neus Climent / Agències
- Oriol de Balanzó
- Gionista llicenciat en comunicació audiovisual
Ho confesso: m'agraden les jornades electorals. Cafè sentint els comentaris dels pitonisos de la ràdio. Les imatges de monges votant. Premsa estatal explicant que "casualmente" els terroristes no han posat silicona als panys... També el fet de veure el recompte electoral rodejat d'amics més intel·ligents que jo (alguns capaços de portar un estofat per sopar en una nit electoral), que animen l'existència.
Però aquesta vegada percebo un estat estrany al meu voltant. La sensació que per més que es torni a votar (ara en unes eleccions legislatives espanyoles), poc canviarà a partir de dilluns.
Segurament el més cridaner és el resultat de l'extrema dreta desacomplexada. El seu ascens potser generarà sorpresa en els mateixos que no van denunciar que televisions estatals dediquessin programes sencers a blanquejar una candidatura neofalangista, racista, homòfoba, masclista i que va ser acusació particular en el judici del Suprem. Segurament el moment més memorable d'aquest blanquejament és la mitja horeta dedicada a Antena 3 a entrevistar "El barbero de Abascal". Que té nom de grup pijo de La movida.
El politòleg Pablo Simón deia al Via Lliure de RAC1 que en aquestes eleccions la gent dipositava el seu vot sense saber què en farien d'ell els partits. Afegeixo: excepte amb Vox. Potser aquesta era la seva virtut.
El problema rau, una vegada més, en què la gran qüestió a resoldre (no ho dic jo, que ho diuen a Madrid cada dia) sigui la situació política a Catalunya. I mentre no estigui resolta –o amb un referèndum, o amb l'aniquilació sense guardar les aparences de l'estat de les autonomies i de quilos de repressió– Espanya no passarà pàgina d'aquest capítol.
Dit això, permeteu-me ser barat i fer un símil futbolístic. Assisteixo a aquesta nit electoral com qui mira un partit del Barça d'aquesta temporada: esperant humilment alguna jugada aïllada que ens alegri la nit.
El cansament també el percebo en els partits que es presenten, en els periodistes, rebentats pel contrast de precarietat laboral i "moments històrics" encadenats.
Un cop d'ull a les dades: si d'un temps ençà va quedar en evidència que l'Estat havia deixat caure Ciutadans perquè ja no li era útil, ara l'evidència s'ha materialitzat en un resultat desastrós, que no tinc clar que comporti ni tan sols la renúncia d'Albert Rivera.
Ciutadans ha passat de ser l'opció més votada a les darreres eleccions del 21D al Parlament, a ser el partit de Catalunya amb menys representació al Congrés. Tot això en menys de dos anys. Aquesta és la realitat volàtil i alhora inamovible en la que vivim. Amb els partits espanyols amb capacitat de governar absolutament esporuguits i assumint l'agenda de l'extrema dreta.
Ara, segurament passaran moltes coses en termes repressius i poques en termes polítics. I el dilema, per a Espanya, continuarà sent el mateix: obrir o no la Constitució per canviar-la. I si hi ha canvis, seran restrictius i recentralitzadors, no en tinguem cap dubte. Davant d'això la pregunta és: què pensen fer els partits independentistes? No dic que no hi hagi idees, només cal demanar-los que s'expliquin com si fóssim adults.
Escull Nació com la teva font preferida de Google
Però aquesta vegada percebo un estat estrany al meu voltant. La sensació que per més que es torni a votar (ara en unes eleccions legislatives espanyoles), poc canviarà a partir de dilluns.
Segurament el més cridaner és el resultat de l'extrema dreta desacomplexada. El seu ascens potser generarà sorpresa en els mateixos que no van denunciar que televisions estatals dediquessin programes sencers a blanquejar una candidatura neofalangista, racista, homòfoba, masclista i que va ser acusació particular en el judici del Suprem. Segurament el moment més memorable d'aquest blanquejament és la mitja horeta dedicada a Antena 3 a entrevistar "El barbero de Abascal". Que té nom de grup pijo de La movida.
El politòleg Pablo Simón deia al Via Lliure de RAC1 que en aquestes eleccions la gent dipositava el seu vot sense saber què en farien d'ell els partits. Afegeixo: excepte amb Vox. Potser aquesta era la seva virtut.
El problema rau, una vegada més, en què la gran qüestió a resoldre (no ho dic jo, que ho diuen a Madrid cada dia) sigui la situació política a Catalunya. I mentre no estigui resolta –o amb un referèndum, o amb l'aniquilació sense guardar les aparences de l'estat de les autonomies i de quilos de repressió– Espanya no passarà pàgina d'aquest capítol.
Dit això, permeteu-me ser barat i fer un símil futbolístic. Assisteixo a aquesta nit electoral com qui mira un partit del Barça d'aquesta temporada: esperant humilment alguna jugada aïllada que ens alegri la nit.
El cansament també el percebo en els partits que es presenten, en els periodistes, rebentats pel contrast de precarietat laboral i "moments històrics" encadenats.
Un cop d'ull a les dades: si d'un temps ençà va quedar en evidència que l'Estat havia deixat caure Ciutadans perquè ja no li era útil, ara l'evidència s'ha materialitzat en un resultat desastrós, que no tinc clar que comporti ni tan sols la renúncia d'Albert Rivera.
Ciutadans ha passat de ser l'opció més votada a les darreres eleccions del 21D al Parlament, a ser el partit de Catalunya amb menys representació al Congrés. Tot això en menys de dos anys. Aquesta és la realitat volàtil i alhora inamovible en la que vivim. Amb els partits espanyols amb capacitat de governar absolutament esporuguits i assumint l'agenda de l'extrema dreta.
Ara, segurament passaran moltes coses en termes repressius i poques en termes polítics. I el dilema, per a Espanya, continuarà sent el mateix: obrir o no la Constitució per canviar-la. I si hi ha canvis, seran restrictius i recentralitzadors, no en tinguem cap dubte. Davant d'això la pregunta és: què pensen fer els partits independentistes? No dic que no hi hagi idees, només cal demanar-los que s'expliquin com si fóssim adults.
Gionista llicenciat en comunicació audiovisual. Sotsdirector de La competència de RAC1. Activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. He treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), vaig ser cap de producció de la sala la Paloma i he venut roba en una botiga de París (sent daltònic).
Et pot interessar
- Tornar, amb sentit institucional Ferran Mascarell
- Exili i retorn del president Puigdemont: vuit apunts Eduard Voltas
- Maria del Mar Bonet i l’Olympia que torna Jordi Bianciotto
- La pinça s'ha trencat Germà Capdevila
- Aliança Catalana no vol que se li vegi el llautó Ivana Martínez
- Per què els diem extrema dreta? Miquel Puig
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.
