Ho confesso: m'agraden les jornades electorals. Cafè sentint els comentaris dels pitonisos de la ràdio. Les imatges de monges votant. Premsa estatal explicant que "casualmente" els terroristes no han posat silicona als panys... També el fet de veure el recompte electoral rodejat d'amics més intel·ligents que jo (alguns capaços de portar un estofat per sopar en una nit electoral), que animen l'existència.

Però aquesta vegada percebo un estat estrany al meu voltant. La sensació que per més que es torni a votar (ara en unes eleccions legislatives espanyoles), poc canviarà a partir de dilluns.

Segurament el més cridaner és el resultat de l'extrema dreta desacomplexada. El seu ascens potser generarà sorpresa en els mateixos que no van denunciar que televisions estatals dediquessin programes sencers a blanquejar una candidatura neofalangista, racista, homòfoba, masclista i que va ser acusació particular en el judici del Suprem. Segurament el moment més memorable d'aquest blanquejament és la mitja horeta dedicada a Antena 3 a entrevistar "El barbero de Abascal". Que té nom de grup pijo de La movida.

El politòleg Pablo Simón deia al Via Lliure de RAC1 que en aquestes eleccions la gent dipositava el seu vot sense saber què en farien d'ell els partits. Afegeixo: excepte amb Vox. Potser aquesta era la seva virtut.

El problema rau, una vegada més, en què la gran qüestió a resoldre (no ho dic jo, que ho diuen a Madrid cada dia) sigui la situació política a Catalunya. I mentre no estigui resolta –o amb un referèndum, o amb l'aniquilació sense guardar les aparences de l'estat de les autonomies i de quilos de repressió– Espanya no passarà pàgina d'aquest capítol.

Dit això, permeteu-me ser barat i fer un símil futbolístic. Assisteixo a aquesta nit electoral com qui mira un partit del Barça d'aquesta temporada: esperant humilment alguna jugada aïllada que ens alegri la nit.

El cansament també el percebo en els partits que es presenten, en els periodistes, rebentats pel contrast de precarietat laboral i "moments històrics" encadenats.

Un cop d'ull a les dades: si d'un temps ençà va quedar en evidència que l'Estat havia deixat caure Ciutadans perquè ja no li era útil, ara l'evidència s'ha materialitzat en un resultat desastrós, que no tinc clar que comporti ni tan sols la renúncia d'Albert Rivera.

Ciutadans ha passat de ser l'opció més votada a les darreres eleccions del 21D al Parlament, a ser el partit de Catalunya amb menys representació al Congrés. Tot això en menys de dos anys. Aquesta és la realitat volàtil i alhora inamovible en la que vivim. Amb els partits espanyols amb capacitat de governar absolutament esporuguits i assumint l'agenda de l'extrema dreta.

Ara, segurament passaran moltes coses en termes repressius i poques en termes polítics. I el dilema, per a Espanya, continuarà sent el mateix: obrir o no la Constitució per canviar-la. I si hi ha canvis, seran restrictius i recentralitzadors, no en tinguem cap dubte. Davant d'això la pregunta és: què pensen fer els partits independentistes? No dic que no hi hagi idees, només cal demanar-los que s'expliquin com si fóssim adults.