Un dels efectes perversos de la repressió és que fa molt difícil que l'independentisme tingui debats serens sobre temes importants. Agafem la qüestió de Rússia, per exemple. Si no estigués oberta la investigació judicial Volhov, que pot acabar portant a la presó persones de l'entorn del president Puigdemont per –segons la Guàrdia Civil i el jutge instructor– presumptament conspirar amb el Kremlin per desestabilitzar la democràcia espanyola, ara podríem tenir una conversa civilitzada sobre cerca d'aliances i estratègia internacional. Independentment de si la causa judicial és una fantasia absoluta (n'hi ha precedents de sobres) o l'encerta de ple o ni una cosa ni l'altra, el sol fet que hi hagi persones en risc de presó distorsiona qualsevol intent de debat. Fa angúnia entrar en el tema, perquè el simple fet de parlar-ne pot significar comprar el marc mental del repressor i fins i tot, segons com, facilitar-li la feina.

Al mateix temps, però, l'internacional és un front important de qualsevol moviment d'emancipació nacional, i no se li pot donar al jutge Aguirre o a l'Audiència Nacional el dret de cancel·lar-lo. Cal parlar-ne. Simplificant una mica, aquests dies s'han apreciat dues posicions incompatibles entre elles. La que diu que per aconseguir la independència s'ha de parlar amb el dimoni en persona si fa falta, i la que defensa que la cerca de simpaties o aliances s'ha de fer estrictament dins del marc geopolític i cultural del qual Catalunya forma part, és a dir Europa i les democràcies occidentals homologades. Per als primers, si Aràbia Saudita –oblidem Rússia una estona ni que sigui per salut mental– té alguna cosa a oferir a l'independentisme, aquesta cosa s'ha d'anar a buscar. Per als segons, cap dirigent independentista no hauria de tocar res relacionat amb aquest país, ni tan sols amb guants i pinces.

Aparentment, semblaria que la primera posició és més realista, més freda, més realpolitikera, i, en canvi, la segona pecaria d'un idealisme moral que no té sentit en les relacions internacionals, on tothom parla amb tothom. Paradoxalment, però –i aquí ja expresso la meva opinió– la realitat és exactament la contrària. En relacions internacionals no tots els subjectes són iguals, i sobretot, no és el mateix un estat sobirà que un moviment rupturista, independentista o dissident. Tothom entén que un estat tingui relacions diplomàtiques amb la resta d'estats, siguin democràcies o dictadures. El sistema està organitzat precisament per a això, per facilitar que tots els estats parlin entre ells. Per això hi ha les ambaixades, per això hi ha Nacions Unides i per això hi ha tot un complex sistema institucional global. Un estat de la UE, per exemple, pot tenir ambaixada a Riad i fer negocis amb Aràbia Saudita sense rebre cap retret de cap altra democràcia ni cap càstig rellevant de la seva opinió pública. No té penalització.

Un moviment "regional" separatista, en canvi, té totes les de perdre si posa els peus a Riad. O a Moscou. O a Pequín. Primer, perquè determinades potències només poden arribar a estar interessades en el cas català en la mesura que aquest sigui desestabilitzador per a la UE, un rival geopolític. Així serà percebut per la mateixa UE, que és precisament el club del qual Catalunya vol formar part com a estat membre i que, per tant, cal treballar-se prioritàriament. Si et vols tancar les portes d'Europa, no hi ha millor estratègia que flirtejar amb els seus rivals. Segon, perquè és totalment infantil pensar que Catalunya serà independent i viable com a estat amb el patrocini d'una potència extraeuropea i en contra de la voluntat dels seus veïns. I tercer, perquè només els més convençuts d'entre els convençuts independentistes compren la idea de "parlar amb el dimoni", i l'opinió pública catalana potser està per la independència, però no per res que no sigui reforçar el marc històric, polític i cultural del qual Catalunya forma part des de fa més de mil anys, que és l'europeu. No és, per tant, per una raó moral que no s'ha d'anar a buscar el suport dels russos, els saudites o els xinesos. És per pur pragmatisme i realisme: per no autolesionar-se.