Ha mort de fred, la Rosa, o del foc nascut per apagar el fred d'estar-se sola, sense llum, a les portes de l'hivern. Ha mort la Rosa i preguntem com pot ser, exigim solucions, ens indignem col·lectivament i fins i tot individual. Busquem lleis que ens protegeixin del fred de saber que hi ha qui mor de fred.

A dos mil sis-cents quilòmetres de ca la Rosa hi ha encara més fred. Sota zero a les nits, sense electricitat la major part de l'estona, aigua calenta només de tant en tant. Tendes, moltes sense estufes, i famílies arraulides sota les mantes que no surten de la tenda de campanya per no congelar-se encara més.

Alguns se'ls enduen dels camps cap a Atenes a fer-los una entrevista per tramitar-los la petició d'asil. S'agafen a aquesta esperança, l'única que tenen, sense voler saber que és un clau roent que els cremarà els dits: de setembre a març de l'any passat Europa només va reubicar 586 persones de les 160.000 a què s'havia compromès. Un 0,36%. Després de l'entrevista, n'hi ha que tenen sort i poden quedar-se en un apartament a Atenes; d'altres tornaran als camps, a la intempèrie dels filats que encerclen les tendes. No se sap quins criteris fan que alguns tinguin sostre i altres no.

Entre ca la Rosa i ca l'Àsia hi ha fronteres tancades als que fugen de la guerra, hi ha camps de concentració, hi ha tot l'espai que ens separa dels més pobres que els pobres, del fred més fred que el fred. I allà, nens que no van a l'escola perquè no hi ha escola, gent que només menja pasta perquè només hi ha pasta, embarassades que no van al metge perquè no hi ha metge, ni descansen perquè no hi ha descans en la pobresa del fred.

En el camí que va de ca la Rosa a ca l'Àsia se'ns refreda la pena, se'ns esborra la indignació, se'ns aturen les ganes de reclamar lleis. No és responsabilitat nostra, no podem acollir-los a tots, primer els de casa, i tot això que es diu quan no se sap què dir i s'acaba sent mesquí.

Potser diran les notícies, potser no, que ahir a la nit uns seixanta neonazis grecs van acostar-se a un dels camps de Quios i van calar foc a les tendes. No van cremar-les totes ni va morir ningú immediatament. Però el foc d'ahir, com el de ca la Rosa, és un foc que no escalfa, que només pot portar més fred. És un foc que ens empeny a preguntar-nos si cal que siguem tan pobres d'esperit, si no podríem fer alguna cosa més. Si no seria hora de demanar als governs, començant pel nostre i acabant per Brussel·les, que deixi de jugar amb els números i baixi a terra un moment.

És a les nostres mans convertir-lo en un foc que serveixi (ens hi atrevim?) per donar una mica d'escalfor a les Roses que encara viuen, a les Àsies que volen viure. Que no és tan lluny de Reus, l'illa de Quios, i hi estan malvivint moltes Roses, moltes Àsies, massa nens.

Obre els ulls, obre les mans, sigues llenya d'un foc que escalfi. Uneix-te a la Comunitat Eko, o a Stop Mare Mortum, o a Proactiva, o a qui sigui que porta una mica de caliu a les portes de l'infern més fred. Fes callar qui diu que aquesta gent no és la nostra, que aquesta gent mereix el fred. No ens cal ser tan pobres, podem ser més dignes, podem donar més.