Ahir mateix vam fer tertúlia a l’espai El Pati Blau d’Esplugues, amb l’editora, escriptora i presidenta del PEN català, Laura Huerga, a partir del llibre de qui és coautora "Tu Calla", sobre el dret a la llibertat d’expressió i manifestació. Un llibre amb molta informació, dades, anàlisi i ramificacions possibles en el debat.
 
Un viatge -prepandèmic, insisteix la Laura- al centre de les retallades de drets que, des del títol, ja ens fa pensar en com estem fent la societat. Com eduquem? Una societat preocupada per etiquetes als infants que es mouen, i que fa negoci amb el seu silenci i la seva quietud. Les criatures es mouen, criden i molesten. Si no t’agrada, no tinguis criatures o ves-te'n a viure a una cova. Com ens construeixen el confort? El nostre espai de confort ens el fem o ens el fan? En tot cas, el context social de consum i interessos econòmics ens construeix un marc mental al qual ens adaptem o ens comprimim. Sovint mostrem conformitat apàtica o crítica, però ens acaben encabint.
 
Així, aquesta lectura és un viatge incòmode perquè en part és crítica i en part introspecció. És massa prop de la nostra realitat perquè sigui un viatge confortable. Analitza l'evolutiu de la retallada de drets des de l’aprovació de la llei mordassa i la reforma del Codi Penal l’any 2015. La discrecionalitat de les sancions i l'aplicació de la llei ens deixa a la ciutadania en una indefensió absoluta.

Els relats dels mitjans i partits creant pors col·lectives -una por, diu Lolita Bosch, que té molt a veure amb les nostres pors internes- i van construint aquests espais on no ens sentim còmodes i ens remet al cor del sistema. La desinformació i els interessos econòmics porten a les retallades democràtiques i de drets. Emfatitzava ahir Laura Huerga que "l’origen de la policia a les manifestacions és el de protegir el dret de manifestació. En canvi, en el nostre imaginari, això ha desaparegut i veiem la policia com a cos que ens desallotja, que frena aquest dret". Aquest seria un dels exemples de com l’estat i els poders reals atempten contra els drets fonamentals.
 
En aquesta democràcia construïda després d’una "transició", en la que cap de les persones que fins llavors formava part de l’engranatge de la dictadura va perdre privilegis. Una transició que va nomenar monarca el qui va elegir el dictador i que, prèviament, havia jurat lleialtat al règim. Una democràcia que va nàixer ferida i que ha evolucionat cap a la minorització de drets. Deia, l’any 2016, qui fou ministre d’Economia grec, Ianis  Varufakis: "Si no parlem clar, el capitalisme es menjarà la democràcia". I així sembla que passa, si ens conformem, si callem, si no reconeixem els nostres drets mentre els retallen a poc a poc això cada cop sembla menys una democràcia.
 
Manifestar-se, no callar o desobeir no són delictes. Prohibir, sancionar, desinformar sí que atempta contra el dret d’opinió i d’expressió. La manca de seguretat jurídica i la falta d’una real garantia de seguretat que patim la ciutadania són passes cap a l’estat policial. Més encara si afegim la perversió en l’aplicació de la legislació dels delictes d’odi contra col·lectius minoritzats i discriminats per motius racials, d'ideologia, religió o creença, orientació sexual, malaltia o discapacitat i altres. Tot parafrasejant la filosofa Judith Butler -en el documental "12 d’octubre: cultura de l’odi i legítima defensa"- un jutge, o un sistema judicial, que castigui amb delicte d’odi un tipus d’ideologia i no una altra deixa en evidència quina ideologia pretén protegir o defensar.