Com a barceloní d'adopció, he vist canviar moltíssim la meva capital des que vaig arribar del poble. Gairebé tots els canvis substancials que li he vist a la ciutat, però, no han estat ocasionats per la modelació d'un projecte polític ferm i a mig segle vista, com m'hagués agradat, sinó pels designis del mercat i la globalització. Per exemple, aquell carrer Blai on vaig aterrar el 2009, ja no existeix, i el meu primer barri, molt a pesar d'un servidor, és ja més dels turistes i dels bars (i de l’agradable sobrepoblació de camells que aquests generen), que no pas dels castellers del Poble Sec i els pakistanesos d'aquell 2009, acabats d'arribar i amb ganes de saber què parlàvem, que tot i resistir tots plegats, cada dia són un tall més petit del pastís. Que tot canvia, sí, clar, però que hi podríem continuar existint en aquests canvis, si us plau?

A Barcelona, i a Catalunya (i no em puc estar d'anomenar també les Balears), tot i que aquesta és una paraula prohibida per la generació dels meus pares: cal proteccionisme. Ens cal dir-li al lliure mercat que no se sortirà amb la seva i que no ens convertirà la capital del país en una Madrid singapuritzada. Que no transformarà als catalans que encara hi habitem en un decorat perifèric de les activitats econòmiques falsament ineludibles. El nostre futur no pot dependre del que decideixin les restes de la burgesia descapitalitzada i desnacionalitzada amb ganes de fer ballar els seus desanimats diners rendistes, ni tampoc dels inversors internacionals cercant guanys a curt, amb desig de fer servir Barcelona i les seves catedrals com si fossin una criptomoneda.

La recepta és clara, tot i que complicada: s'ha d'intervenir el mercat per protegir als barcelonins amb voluntat d'arrelar, especialment aquells que tinguin pocs recursos. S'han de fer polítiques per protegir els sectors econòmics que no desfiguren la cara i el teixit social de la ciutat: s'han d'obrir aixetes verdes, industrials, tecnològiques i culturals. I s'han de tancar aixetes immobiliàries i turístiques precaritzadores. S'ha de dir, sense por: tu sí, tu no. Tu, empresa tecnològica, si la teva inversió contracta un alt tant per cent de gent formada a la ciutat, obriràs el que vulguis, et pagaré els despatxos, tindràs beneficis fiscals i si a sobre ajudes a la transició energètica, et farem l'onada. Tu, enèsim bar, enèsim hotel, enèsima pseudoresidència-hotel d'estudiants o enèsim call center de feines breus per expats que venen a fer el turista: no et donaré llicència, no et posaré cap facilitat i et convidaré a marxar sense comprar cap moralisme liberal barat. No som la Cuba de Batista i les pujades d'ocupació dels mesos estivals són un miratge nociu (que acabem subvencionat passat l'estiu).

Si poguéssim tirar enrere, segur que canviaríem moltes de les desgràcies que el desarrollismo d'arrel franquista va fer (encimentades a la costa, zonificació socioeconòmica i cultural, urbanitzacions terrorífiques, sobreexplotació natural, edificis insalubres, etc.). Es tracta de no tornar a caure en els errors del segle passat, d'enterrar el neodesarrollismo i la lògica que qualsevol creixement és desitjable per molt que arrasi la terra heretada: el seu teixit social, les seves botigues i negocis, la seva butxaca, el seu ascensor social, la seva llengua, i un llarg etcètera. És fals que l'economia no hi entengui d'interessos nacionals i que s'hagi de dir amén a tot per no morir de gana.

Tu, inversor internacional que vens a comprar sis pisos i unes oficines per posar-los a lloguer mitjançant la pèrfida immobiliària Savills España: ni de broma. Tu, barceloní de naixement o d'adopció que portes, per exemple, 8 anys de lloguer a la ciutat i que et voldries comprar un pis: t'hem tret els especuladors internacionals de sobre i un d'aquells sis pisos, si treballes fort, serà per tu, ja que t'ajudarem a obtenir una hipoteca al 90% en lloc del 80%. Tu, turista que vens quatre dies, pagaràs 20€ diaris de taxa turística de pernoctació, 8€ de taxa de transport i 5€ de taxa museística. Tu, estudiant d'un barri perifèric o d'un poble, tindràs el transport gratuït, pàrquing a l'entrada de l'urbs i pràctiques remunerades sufragades pels creueristes que, controladament, deixarem venir a passejar per les cadenes multinacionals de les Rambles.

El món va cap aquí, capitalisme ineludible però amb intervenció pública desacomplexadament proteccionista. Canadà, Xina, EUA, França, Regne Unit, Rússia, Dinamarca i tot cristo. Nosaltres, els catalans, guardians de la moral i fills tontos de les vaques grasses de finals del segle passat, som els últims d'encara empassar-nos la brama del lliure mercat, que hauria d'haver caigut pel seu propi pes poc després que els nostres avis es jubilessin a principis d'aquest segle. Ens fa cosa que el nostre projecte nacional protegeixi desacomplexadament els interessos dels empadronats i confonem conquerir la centralitat, amb acontentar les empreses que ens ronden, en lloc de les empreses que ens convenen. Quan ets fidel a un model reflexionat, la centralitat i la moderació la crees tu amb els partners econòmics que remen cap on t'interessa. Quan et deixes endur pels tòpics que t'han precedit, o en el pitjor dels casos, ets fidel a principis doctrinals caducs -neoliberalisme, desregulació, "qualsevol inversió és bona", "el benestar el du la barra lliure de creixement"-, la moderació te la creen lluny dels teus objectius polítics. Si els teus objectius no són només guanyar les eleccions amb una poció del CEO, clar.

Com hem pogut arribar fins aquí, com pot ser que bona part del catalanisme central (que encara li surten els números per governar a molts llocs) no hagi copsat el segle i no s'hagi llençat a teixir un projecte de país i de capital basat en una construcció nacional verda, desacomplexadament proteccionista? Com pot ser que el meu moviment no entengui la connexió que el mercat desbocat té sobre l'ascensor social dels nouvinguts, la manca de barreja i impossibilitat d’integració, i la continuïtat històrica de la nació? Ara que queda un any, jo tinc clar a qui votaré a Barcelona: el partit catalanista que faci la campanya més proteccionista, aquell que em prometi més intervenció. I em fa por que "els nostres", per marcar distància amb Colau, ens proposin o bé aplicar un ayusisme desregulador militant, o bé equidistància amb el sector turístic i immobiliari per demostrar-nos que ja no són uns eixelebrats. Esperem que la victòria nacional i ecològica ocorreguda a l'aeroport davant del creixentisme sense rumb, o el triomf al litoral gràcies al pla director urbanístic de revisió de sòls no sostenibles (que ha aturat 46.800 nous habitatges a la costa!), sigui la lògica i el relat que s'imposa. Deixant, així, el tarannà dels Jocs Olímpics d'hivern enterrat per sempre. A la capital i al país, com més ens protegim, més internacionals podrem ser.