Cíclicament, en la situació política de Catalunya, em trobo en la mateixa situació: l'escenari present em desperta més preguntes que respostes. I no és estancament, sinó que amb les preguntes intento obrir camí.

Casualitat o causalitat?

Hi ha hagut diverses concatenacions d'esdeveniment en la mobilització a Catalunya de les darreres setmanes que uns llegeixen com a casuals i d'altres com una causa-conseqüència contínua. Per exemple: Si un grup de ciutadans decideix posar-se entre els manifestants i la policia, això desmotiva els manifestants i els crispa? La policia es retira per aquesta acció i perquè hi va haver mediació entre manifestants, Mossos i CNP o perquè hi ha una mà al darrere que ja ho tenia previst i pactat pèrfidament per treure'n rèdit polític? No ho sé. Pedro Sánchez canvia l'agenda quan ve a Barcelona, a causa de les protestes? O ja li va bé tenir aquest ambient perquè li dona vots?

Què desmobilitza la gent?

El fet que unes desenes de persones (pel motiu que sigui) seguin davant la policia fa que els que són darrere es desmobilitzin? Si és així: vol dir que tenien poca convicció en la mobilització? És més, si es desmobilitza la gent, per qui és positiu o negatiu? Es talla una suposada espiral violenta (sobretot policial) o s'estronca un nou camí cap a un nou escenari d'equilibri de forces.

De què serveix la violència?

Matisació prèvia: Estic amb August Gil Matamala. A Barcelona no hi ha hagut barricades ni episodis d'una violència extrema, hi ha hagut brossa cremada i violència policial. I afegeixo: Violència és una paraula (com "dolor") que permet molts graus i matisos. A Espanya quan es fa la dupla "violència-mobilització" es fa per lligar-ho amb ETA. Per tant, quan respons a qualsevol pregunta sobre aquesta dupla, o surts del marc o te'l menges amb patates.

Al tema. La violència té una utilitat clara en el curt termini. Els mitjans posen el focus en el què passa, genera debat i fins i tot espectacularització. L'enfrontament cos a cos genera també cert sentiment d'utilitat. Fas una cosa i té conseqüències. Per fi passa alguna cosa! I com deien alguns cartells: "Vosaltres en heu ensenyat que amb la no-violència no anem enlloc".

La qüestió amb segons quins tipus de mobilització és, per una banda, si seràs capaç de mantenir aquest grau de duresa molt de temps i per l'altra si això t'acosta als teus objectius a mitjà i llarg termini.

També cal tenir en compte que quan s'inicia una espiral de violència (iniciada o continuada per qui sigui) l'espiral cobra vida i s'intenta alimentar per perviure. Arriba un moment en què costa recordar com va començar, perquè has creat un univers propi (com un spin-off) on moltes coses estan justificades. En com s'acaba aquesta espiral, ho tinc clar: Només es pot fer des de les institucions que tenen el monopoli de la violència segons la llei.

Llirisme

A les xarxes jo ho tinc clar: dec ser un llirista empedreït. Ni que sigui perquè dubto i perquè les meves conviccions no violentes són fermes. Però no deixo d'entendre que en un estat (en minúscula) de pobresa democràtica –com deia Manuel Castells al FAQS "votar cada quatre anys no implica que hi hagi democràcia"– la protesta, sortir al carrer, fer-te valdre i sentir, fins i tot enfrontar-te cos a cos amb l'autoritat, és l'única via que s'ha deixat a bona part de la societat. La manca de mires, ambició política i risc dels dirigents actuals és evident. Ni un és capaç de pensar "fora de la caixa", cap s'atreveix a canviar el paradigma. Tothom espera a què passi. Allò que es criticava de Rajoy, s'ha convertit en norma.

Petita conclusió

Només em queda pensar que en realitat, un cop més, la societat catalana es mostra polièdrica i complementària. Que busca ser escoltada i que no es conforma en continuar dins d'un sistema esgotat, prim i poruc. Les peces que conformen la nostra ciutadania a dies encaixen d'altres dies no però, i això també és un missatge cap als partits independentistes, si es creia que quan la població sortia al carrer a canviar-ho tot (entre d'altres un model policial en involució des de la marxa de Trapero) no ho deien de veres, s'han equivocat. Jo els diria a tota la classe política estatal: arrisqueu o marxeu.