Carles Puigdemont va acabar la legislatura del referèndum decebut amb el seu espai polític. Va arrencar la trajectòria com a president de la Generalitat enrolat a Convergència, on militava des de la dècada dels vuitanta, i la va tancar com a afiliat al PDECat, un partit en el qual -tot i ajudar a situar a la cúpula un dirigent en aquell moment afí com David Bonvehí- mai va acabar d'implicar-se del tot. Puigdemont aspirava, un cop va aterrar a l'exili, a disposar d'un instrument que pogués controlar. El va trobar amb la candidatura de Junts per Catalunya, embrió del partit que va fundar el 2020 i que ha presidit en dues etapes. Una formació feta a mida de l'expresident i del rumb estratègic que defensa.
Ho demostren les dades de les dues consultes que s'han celebrat en els últims dos anys: si un 86% dels militants van avalar el pacte per investir Pedro Sánchez -primera vegada que Junts s'implicava en la governabilitat de l'Estat, en aquest cas a canvi de l'amnistia i de posar en marxa un procés de negociació amb mediació internacional-, un 87% va optar aquest dijous per trencar-lo. Queda lluny la fractura registrada fa tres anys, quan el 55% dels afiliats va apostar per sortir del Govern que liderava Pere Aragonès. Un retuit de Puigdemont d'un article que defensava la ruptura amb ERC va servir per decantar la balança; el silenci de Jordi Turull com a secretari general també va ser decisiu.
En aquella ocasió es va evidenciar la divisió estratègica -les anomenades ànimes- dins la formació. El líder a l'exili, principal referent moral del partit malgrat que en aquell moment no n'era el president, va convergir amb el sector liderat per Laura Borràs. Cap dels dos era entusiasta de l'acord de legislatura que Jordi Sànchez, com a secretari general en aquell moment, havia signat amb Aragonès durant la primavera del 2021. En el pol oposat, consellers com Jaume Giró -fora de la primera línia, però influent- i Victòria Alsina van fer campanya activa per mantenir la presència dins l'executiu. No se'n van sortir, tot i treure el 40% dels vots. Junts, amb ferides, va sobreviure.
Als principals dirigents del partit -Puigdemont, Turull, Albert Batet, també Mònica Sales- els agrada sovint treure pit del fet que, menys de dos anys després d'abandonar voluntàriament el Govern, Junts va treure 35 escons, dos més dels que tenia i quinze més que ERC, desplomada a les urnes. Els republicans, un any abans de la desfeta, celebraven un congrés a Lleida marcat per l'estabilitat institucional i una presència inèdita a les administracions. Oriol Junqueras exhibia sintonia amb Marta Rovira i també amb Aragonès, però faltava poc perquè aflorés el germen de la discrepància. El cas d'ERC indica que les fases de calma, si van seguides d'una caiguda electoral, muten en tempesta.
Què passarà si no van bé les municipals?
Es preveu tempesta a Junts? Les enquestes indiquen una tendència descendent, en paral·lel a l'ascens d'Aliança Catalana. El primer test -sempre que Pedro Sánchez no convoqui eleccions espanyoles- serà a les municipals, en les quals l'extrema dreta independentista anirà a competir amb Junts en ciutats com Vic, Manresa i Manlleu. "El millor que ens pot passar la nit electoral és que no hi perdem gaire, o que ens quedem pràcticament igual", remarca una veu rellevant del món municipal. Tot i que la direcció insisteix en la idea que es parla fa anys d'immigració, de seguretat i d'ocupacions irregulars, els decibels del discurs han pujat en el moment que Aliança s'ha instal·lat al Parlament.
Davant les municipals -persisteix la incògnita del candidat a Barcelona, per desesperació del grup al consistori-, què passarà si hi ha un revés? "La clau és no perdre alcaldies i, a diferència del 2023, tenir-ne més de les que indica la nit electoral", remarca una font amb pes al territori. Turull, com a secretari general, és qui porta el dia a dia de la precampanya, amb el suport de Judith Toronjo a la secretaria d'organització i Joan Ramon Casals com a responsable de política municipal. Puigdemont incidirà en la tria del candidat a Barcelona, una plaça que tant Artur Mas com Quim Forn han rebutjat malgrat els sondejos per part de la direcció. El calendari continua corrent cap endavant.
Abans de tot això, en tot cas, Puigdemont aspira a tenir resolta l'amnistia. Està mentalitzat per continuar a l'exili -ningú del seu entorn, a diferència d'altres etapes, posa data a un possible retorn- i, amb les mans lliures de l'acord amb el PSOE, sap que no té cap rival de portes endins. Passarà el mateix si hi ha un daltabaix electoral? El protagonitzaria ell, o bé en els pròxims comicis s'optarà per alguna cara nova? Té Junts futur sense Puigdemont, que s'ha construït un partit a mida i que no disposa de contestació aparent? Són tres preguntes que només es desbrossaran quan se succeeixin les convocatòries electorals. L'argamassa dels partits, més enllà dels lideratges, passa sempre per les urnes.
